LA DIMENSIÓ CRISTIANA DE JOAN RIGOL

La Vanguardia (12 de maig de 2024)

 

Joan Rigol, mort recentment ha estat una personalitat molt rica. Es parlarà de molts aspectes d’ell en el camp de la política i de la cultura. També va formar part, durant disset anys, de 2004 a 2021, del Patronat de la Fundació Joan Maragall. La seva aportació va ser molt rica fecunda en suggeriments de temes, de persones que poguessin tractar-los i de possibilitats de subvenció per dur-los a terme, dintre d’una visió àmplia i sinèrgica del món cultural i polític. En aquest article volem posar de manifest la rellevància central de la seva visió cristiana dels valors i de l’existència.

Tres influències cristianes clau en la formació de Joan Rigol (que havia estat capellà durant alguns anys de joventut) van ser el personalisme cristià, la doctrina social de l’Església en general, i les encícliques Pacem in Terris de Joan XXIII (1963) i Populorum progressio de Pau VI (1968), en particular. Autors com Marcel, Maritain i Mounier van ser essencials en el seu pensament. Les seves tesis doctoral en teologia, l’any 2008, i en filosofia van ser, respectivament, sobre Fonament teològic de la dignitat de la persona en la teologia política de Jacques Maritain, i sobre Amor més enllà de la mort en l’obra filosòfica de Gabriel Marcel.

El seu interès en la doctrina social de l’Església marcà la seva acció conciliadora com a conseller de Treball en la primera legislatura de Jordi Pujol (1980-1984), temps d’una greu crisi econòmica amb molta gent en atur, fomentant el diàleg entre patronal i sindicats i la confluència d’actuacions de diverses administracions.

El fet d’haver estat conseller de Treball abans que de Cultura (1984-1985, en què va intentar un Pacte cultural entre les diverses administracions per tal d’unir esforços i crear sinèrgies), va donar a la seva visió de la cultura un toc especialment ampli, intentant que hi participessin sectors empresarials i sindicals que no en són actors directes (si més no, en un sentit convencional). Des de la Fundació Joan Maragall, molts anys després, va organitzar diverses trobades en aquest sentit, cosa possible gràcies als seus contactes i el seu prestigi en aquests ambients.

El Concili Vaticà II (1962 – 1965), i en particular Gaudium et Spes (la Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual 1965), més les encícliques Pacem in Terris i Populorum progressio, van suposar una obertura molt activa de l’Església a preocupacions contemporànies, com ara les relacions entre cristianisme i cultura laica, els drets i deures humans, i el progrés econòmic i social dels pobles. Quins temes tan actuals, ara mateix, quan sembla haver-hi un retrocés en el drets humans en molt països, una inflació de drets en detriment de deures i responsabilitats en altres països, i quan el desequilibri del progrés dels pobles és a l’origen de tants moviments migratoris en circumstàncies dramàtiques!

Rigol va participar activament en aquestes inquietuds, que el van marcar com a polític (afiliat al partit demòcrata cristià Unió Democràtica de Catalunya el 1976, partit que va presidir entre 1987 i 2000, diputat al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, vicepresident del Senat 1993-1999, president del Parlament de Catalunya 1999-2003, … ) Entre els diversos llibres que va escriure en relació amb la política, destacaríem Compromís polític i sentit cristià (2005) i Restaurar la política; a propòsit de Jacques Maritain (2019), que se centren més explícitament en els valors cristians que el van orientar com a polític, i en el valors de la política, en una època de trasbals i desprestigi en què és urgent i necessari recuperar-los.

Combinant el seu paper de President delegat de la Junta Constructora de la Sagrada Família (2005-2011) i de membre del Patronat de la Fundació va aconseguir sumar esforços d’aquestes entitats per fer a Roma una àmplia exposició sobre l’obra de Gaudí (La Sagrada Família de Barcelona: art, ciència i espiritualitat, novembre 2011-gener 2012) als locals del Braccio di Carlomagno del Vaticà, contribuint així a una aprofundiment internacional de la figura de Gaudí, tan rica i complexa.

És lògic que Rigol s’interessés profundament pel paper de l’Església catòlica en particular, i de les diverses confessions i religions en general, en la cohesió social i la riquesa cultural i espiritual del país. En aquest sentit, adoptava una visió d’una laïcitat positiva, acceptant (per experiència pròpia i amb coneixement de fons) les possibilitats i els riscos de les religions en aquest sentit. Cultura catalana, Església catalana, Església i Catalunya, van ser temes que el van ocupar i preocupar llargament, en un període de la història (1963-2023, per exemple) en què el panorama religiós a Catalunya (i a Europa en general) ha canviat tant. Cristianisme i cultura van ser, doncs, per a ell, fonaments d’acció política, indagació existencial, obertura als altres i compromís vital.

Descarregueu-vos l’article en PDF