METÀFORES I OBLITS DE LA SEQUERA
La Vanguardia (4 de juny de 2024)
L’aigua proporciona un camp metafòric ric per a la imatgeria espiritual: vida, netedat i puresa són tres línies clàssiques que comparen propietats de l’aigua amb tres grans aspiracions religioses: donar més plenitud a la vida, netejar el món d’injustícies i violències, i desprendre’s de la càrrega dolorosa de desigs innecessaris. La sequera –que amb les pluges del darrer mes ha quedat mitigada i estem oblidant acceleradament– aporta noves dimensions i urgències a aquest vessant metafòric: set, pantans buits, plantes dessaladores...
El tema de la set enllaça directament amb la vida, i ho fa amb una peremptorietat rotunda, inapel·lable i que pot arribar a dimensions irreversibles i tràgiques. La set, a mesura que es va fent més intensa, ens atansa a les fronteres entre la vida i la mort. La relació entre l’aigua i la vida va despullant-se d’elements retòrics i fent-se més sòbria, veritable i essencial.
En la vida, hi ha sets que passen desapercebudes mentre hi ha disponibilitat d’aigua per tenir-les saciades. Mentre hi ha salut, satisfaccions i entreteniments hi ha altres formes de set que no es noten: ni set de sentit, ni set del perquè de les coses, ni set de justícia, ni set de consol. Però quan el dolor o la mort, la necessitat o la humiliació arriben, aquestes formes de set es comencen a notar, a ocupar un lloc cada vegada més preeminent en el pensament, a semblar més essencials i vitals. Això passa, també, amb alguns aspectes de l’experiència religiosa, que ens resulten aparentment irrellevants en la distracció, les presses i el benestar però que, en situacions vitals dures i existencialment interrogatives es presenten amb força veritablement essencial –i que tendim a oblidar novament quan la tempesta escampa.
Els pantans buits poden fer pensar en els temples buits. No és el buit del pantà o del temple el que ens preocupa, sinó la minva de potencialitat i de recursos que aquest buit suposa, recursos hídrics en els pantans, recursos socials i espirituals en els temples. Un temple pot ser valorat com un espai verd espiritual d’un barri: silenci, concentració, trobada amb si mateix i, potser, amb alguna dimensió més profunda que ens faci pensar en Déu. A diferència dels espais verds usuals, però, els temples semblen passar desapercebuts.
En el pantà buit, retrobem antics camins i pobles habitualment amagats sota les aigües. Alguna cosa semblant passa amb els temples buits: la seva buidor, el seu silenci, la seva imatgeria, la seva claror, ens fan preguntar-nos pel seu significat, ens posen en contacte amb somnis, interrogants i problemes de generacions passades. Però aquests al·licients són secundaris respecte de la missió de la seva plenitud: la riquesa potencial d’uns recursos que no han de quedar tancats en el pantà ni el temple, sinó que han de ser distribuïts on poden fer falta, contribuint a la vida i la riquesa de tots.
En les plantes dessaladores, la sal de l’aigua del mar és separada de l’aigua pura. L’aigua hi és, en abundància, al mar, però el seu contingut en sal la fa inutilitzable per a la beguda i la irrigació. Cal molta energia per separar l’aigua de la sal i fer-la utilitzable. Espiritualment, també cal energia, convicció, voluntat i coratge per extreure del nostre cabal espiritual -potencialment tan gran, i de vegades tan adormit- allò que el fa poc utilitzable per a la plenitud de la vida.
Pot ser que el que n’haguem d’extreure no sigui en si condemnable, com no és condemnable la sal –l’Evangeli ens invita a ser sal i llum del món! –, però cal saber-ne la mesura justa. Aspiracions i desigs molt humans, quan esdevenen exclusius i obsessius, enverinen la vida. La tipologia dels pecats capitals descriu precisament això: l’ambició, la gana, la indignació, el repòs, l’estalvi, el desig, no són dolents, però el seu excés els converteix en esclavituds empobridores i en fonts d’agressivitat.
En definitiva, la set, les mancances –perjudicials si duren massa–, també contribueixen a una certa lucidesa respecte del valor de coses que donàvem per descomptades. No valoràvem prou l’aigua, i la sequera ens la fa valorar com un do preciós, i ens fa preguntar-nos pels límits de la nostra forma de vida, malversadora en tants aspectes. Probablement ens passarà com amb la salut: durant la pandèmia vam descobrir el valor de la normalitat i ara sembla que l’haguem oblidat; tornarem a tenir aigua abundant i oblidarem el que estem descobrint o redescobrint en la set. Però ara que ens hi trobem, siguem-ne conscients.
LA DIMENSIÓ CRISTIANA DE JOAN RIGOL
La Vanguardia (12 de maig de 2024)
Joan Rigol, mort recentment ha estat una personalitat molt rica. Es parlarà de molts aspectes d’ell en el camp de la política i de la cultura. També va formar part, durant disset anys, de 2004 a 2021, del Patronat de la Fundació Joan Maragall. La seva aportació va ser molt rica fecunda en suggeriments de temes, de persones que poguessin tractar-los i de possibilitats de subvenció per dur-los a terme, dintre d’una visió àmplia i sinèrgica del món cultural i polític. En aquest article volem posar de manifest la rellevància central de la seva visió cristiana dels valors i de l’existència.
Tres influències cristianes clau en la formació de Joan Rigol (que havia estat capellà durant alguns anys de joventut) van ser el personalisme cristià, la doctrina social de l’Església en general, i les encícliques Pacem in Terris de Joan XXIII (1963) i Populorum progressio de Pau VI (1968), en particular. Autors com Marcel, Maritain i Mounier van ser essencials en el seu pensament. Les seves tesis doctoral en teologia, l’any 2008, i en filosofia van ser, respectivament, sobre Fonament teològic de la dignitat de la persona en la teologia política de Jacques Maritain, i sobre Amor més enllà de la mort en l’obra filosòfica de Gabriel Marcel.
El seu interès en la doctrina social de l’Església marcà la seva acció conciliadora com a conseller de Treball en la primera legislatura de Jordi Pujol (1980-1984), temps d’una greu crisi econòmica amb molta gent en atur, fomentant el diàleg entre patronal i sindicats i la confluència d’actuacions de diverses administracions.
El fet d’haver estat conseller de Treball abans que de Cultura (1984-1985, en què va intentar un Pacte cultural entre les diverses administracions per tal d’unir esforços i crear sinèrgies), va donar a la seva visió de la cultura un toc especialment ampli, intentant que hi participessin sectors empresarials i sindicals que no en són actors directes (si més no, en un sentit convencional). Des de la Fundació Joan Maragall, molts anys després, va organitzar diverses trobades en aquest sentit, cosa possible gràcies als seus contactes i el seu prestigi en aquests ambients.
El Concili Vaticà II (1962 – 1965), i en particular Gaudium et Spes (la Constitució pastoral sobre l’Església en el món actual 1965), més les encícliques Pacem in Terris i Populorum progressio, van suposar una obertura molt activa de l’Església a preocupacions contemporànies, com ara les relacions entre cristianisme i cultura laica, els drets i deures humans, i el progrés econòmic i social dels pobles. Quins temes tan actuals, ara mateix, quan sembla haver-hi un retrocés en el drets humans en molt països, una inflació de drets en detriment de deures i responsabilitats en altres països, i quan el desequilibri del progrés dels pobles és a l’origen de tants moviments migratoris en circumstàncies dramàtiques!
Rigol va participar activament en aquestes inquietuds, que el van marcar com a polític (afiliat al partit demòcrata cristià Unió Democràtica de Catalunya el 1976, partit que va presidir entre 1987 i 2000, diputat al Congrés dels Diputats i al Parlament de Catalunya, vicepresident del Senat 1993-1999, president del Parlament de Catalunya 1999-2003, ... ) Entre els diversos llibres que va escriure en relació amb la política, destacaríem Compromís polític i sentit cristià (2005) i Restaurar la política; a propòsit de Jacques Maritain (2019), que se centren més explícitament en els valors cristians que el van orientar com a polític, i en el valors de la política, en una època de trasbals i desprestigi en què és urgent i necessari recuperar-los.
Combinant el seu paper de President delegat de la Junta Constructora de la Sagrada Família (2005-2011) i de membre del Patronat de la Fundació va aconseguir sumar esforços d’aquestes entitats per fer a Roma una àmplia exposició sobre l’obra de Gaudí (La Sagrada Família de Barcelona: art, ciència i espiritualitat, novembre 2011-gener 2012) als locals del Braccio di Carlomagno del Vaticà, contribuint així a una aprofundiment internacional de la figura de Gaudí, tan rica i complexa.
És lògic que Rigol s’interessés profundament pel paper de l’Església catòlica en particular, i de les diverses confessions i religions en general, en la cohesió social i la riquesa cultural i espiritual del país. En aquest sentit, adoptava una visió d’una laïcitat positiva, acceptant (per experiència pròpia i amb coneixement de fons) les possibilitats i els riscos de les religions en aquest sentit. Cultura catalana, Església catalana, Església i Catalunya, van ser temes que el van ocupar i preocupar llargament, en un període de la història (1963-2023, per exemple) en què el panorama religiós a Catalunya (i a Europa en general) ha canviat tant. Cristianisme i cultura van ser, doncs, per a ell, fonaments d’acció política, indagació existencial, obertura als altres i compromís vital.
CAPELLA I ORDINADOR
La Vanguardia (18 de març de 2024)
Una de les grans instal·lacions científiques de Barcelona amb més projecció internacional és el Barcelona Supercomputing Center, amb el gran superordinador Mare Nostrum, un dels més potents del món, actualitzat diverses vegades per mantenir-ne la posició capdavantera. Pot sorprendre que ens hi referim en les pàgines de religió, si no fos que la ciència, amb les seves preguntes i descobriments, invita a la reflexió antropològica, filosòfica i teològica.
Durant molts anys el superordinador ha estat instal·lat en la gran capella dessacralitzada de la Torre Girona, prop del palau de Pedralbes. La combinació d’ordinador i capella té un simbolisme potent i suggeridor i invita a pensar. En proposem tres reflexions: la interpretació de la realitat física com a composta de matèria, energia i informació; el paper de la computació en la ciència d’avui; i la ressonància mediàtica d’algunes idees relacionades amb ànima digital i resurrecció digital.
En la ciència d’avui, la realitat es considera composta de matèria, energia i informació, i no solament de matèria i energia. El processament, emmagatzemament, transmissió i presentació d’informació és central en la informàtica, la robòtica, la intel·ligència artificial i la telefonia mòbil, amb conseqüències econòmiques, socials i culturals molt àmplies. També juga un paper central en genòmica i en neurociències, en biologia molecular i biologia sintètica.
Tot i que ens referim a una informació de tipus algorítmic, mesurada en bits (o en gigabytes), relacionada amb la descripció dels sistemes, els seus continguts semàntics són molt importants. La informació va més enllà d’un flux de bits i conté significats que depenen del camp considerat (economia, cosmologia, química quàntica o genòmica, per exemple). Des de la teologia, s’estudia en quines formes la incorporació del vessant informacional podria enriquir el diàleg entre ciències i religió, en temes com ara la Creació, la vida, l’ànima o la resurrecció, ja que la informació és més immaterial i subtil que la matèria i l’energia, i no repugna a la raó pensar en alguns aspectes de la informació –el “donar forma” a la matèria i canalitzar l’energia tot convertint-les en ents amb dimensions emergents tan importants com la vida o el pensament– com una metàfora parcial però actual del Logos diví celebrat a l’inici de l’Evangeli de sant Joan.
La visita al superordinador impressiona: a la planta baixa de la capella hi ha grans mòduls, tancats per parets de vidre en un ambient fred, estable i lluminós. L’únic moviment perceptible són les pampallugues de moltes petites llums, l’apagament de les quals ajudaria a localitzar eventuals avaries. En contrast amb aquesta quietud, dintre de l’ordinador hi ha simulacions dinàmiques velocíssimes de sistemes molt diversos: galàxies, sistemes planetaris, tempestes, canvis climàtics, reaccions químiques, cèl·lules biològiques, nous medicaments, cotxes, vaixells, avions o edificis ... Aquestes simulacions –que requereixen molta energia– permeten, per exemple, seleccionar millor els medicaments contra una determinada malaltia, o optimitzar els materials i les formes de nous productes, de manera que els experiments definitius puguin ser pocs i ben enfocats. Això permet estalviar molta matèria, molts anys de proves infructuoses i molts diners.
El caràcter dinàmic de la informació, la seva velocitat i potència, fascinen profundament. Fan pensar, més que d’altres metàfores, en una ventada de paraula creadora, no pels càlculs en si sinó pel coneixement que suposa la programació, per la intencionalitat profunda, per l’elegància de la concepció, i per la plasticitat i realisme del resultats.
Aquestes possibilitats de la computació han dut, des de fa anys, en la ciència ficció i en àmbits més especialitzats, a preguntar-se per la possibilitat d’una resurrecció digital. El tema, tractat sovint amb truculència i especulació visionària, ha atret l’atenció de la cultura de masses. Potser per primera vegada, s’ha començat a parlar de resurrecció des d’un context científic. Convindria afinar aquestes idees i fer veure les grans diferències entre aquesta mena de resurrecció –i el corresponent concepte d’ànima digital–, basada en la tecnologia i limitada a gent molt rica, amb la resurrecció cristiana, oberta a tots des de l’inici de la història humana i basada en l’amor diví i la ment divina.
Posar massa atenció en aquestes perspectives pot fer caure en un gnosticisme elitista o en una credulitat banal; ignorar-les, però, és perdre una ocasió d’escoltar inquietuds i esperances de la cultura actual, de contribuir a afinar-les i d’obrir-les a horitzons d’esperança més amplis i reparadors, que transcendeixen el temps, l’espai, la mort, el dolor i la injustícia.
L'ESPERANÇA I EL DEURE
La Vanguardia (3 de desembre de 2023)
L'esperança, el deure i el misteri són tres dimensions de l'experiència religiosa que es plantegen amb agudesa en èpoques com les que estem vivint. Les amenaces sanitàries, la crisi climàtica i la velocitat de la revolució tecnològica són grans preocupacions d’avui. S'hi sumen les guerres i la nova cursa d'armaments, els problemes d'alimentació de molta gent, la inflació persistent i la polarització radicalitzada de la vida pública, coses que fomenten una visió del futur negativa i poc esperançada.
Entre les reaccions davant d'aquesta situació, en destaquen dues d'especialment inquietants: el conreu un xic morbós i hipertrofiat d'un imaginari nihilista i llòbrec i, a les seves antípodes, el simplisme unidimensional, voluntarista i autoritari dels populismes. En el primer cas, tenim un triomf de la desesperança, compatible amb un talent narratiu i plàstic de caire tenebrista. En el segon cas, trobem una esperança bel·licosa, divisòria i condemnatòria, compatible amb un cinisme, desvergonyiment i menyspreu per la veritat francament notables.
La segona opció té avantatges respecte de la primera, perquè ofereix un camí, promet seguretats, desvetlla energies i convoca a l'acció. La primera opció, en canvi, resulta un xic narcòtica, exaspera la complexitat dels problemes i sembla resignar-se a la claudicació. Aquestes dues visions es retroalimenten mútuament: els autoritarismes incrementen la foscor de l'imaginari llòbrec, mentre que el refús del que representa aquest imaginari invita a apuntar-se a solucions de simplicitat enganyosament lluminosa.
Entre la desesperança nihilista i l'esperança simplista i esclafadora, podem situar, entre d'altres formes d'esperança, l'esperança cristiana. El cristianisme –amb la presència important de la Passió– no regala esperances fàcils ni ofereix mons sense tragèdia, conflicte, ni dolor; fa sortir de l'egocentrisme i recorda deures envers els altres; i integra el misteri com a element constitutiu de la realitat, una realitat que mai no és del tot nostra. De fet, participa d’una visió apocalíptica –un final no pas plàcid ni senzill de la història però rere del qual venen un cel nou i una terra nova– i d’una crida dinàmica a l’energia i a l’acció per a la millora social.
Potser en altres èpoques històriques el paper de l’esperança no hauria estat tan reclamat com ara: la fortalesa i el deure haurien jugat un paper més important. De vegades fa la impressió que, de tan acostumats a reclamar drets i a esquivar responsabilitats, ens hem anat tornant una societat feble, capriciosa i hedonista, poc acostumada a resistir coratjosament adversitats i limitacions. La necessitat d’esperances es confòn amb exigència de certeses que tot anirà bé, que podrem seguir amb el nostre mode de vida. El cristianisme participa en l’esperança mitjançant els manaments i les obres de misericòrdia com a dinamitzadors de l'acció; el perdó i l'amor –o, com a mínim, una mica de paciència i benvolença envers l'altre– com a elements estabilitzadors i creatius; les benaurances i la pregària com a eixampladors de la visió convencional del món; i la perspectiva d’una vida que desborda la mort.
A més de l'esperança, però, el paper de la fortalesa del caràcter i de la responsabilitat del deure és important. La paraula virtut ve de l’arrel llatina vis, que significa fortalesa. Hem viscut una època en què s’ha ridiculitzat i menystingut el concepte de virtut. Certament, veníem d’una època en què s’havia sobredimensionat de forma exagerada una sèrie d’aspectes formals de les virtuts, més com a convencions sociològiques que no pas com a veritables conviccions, i la reacció ha estat una oposició excessiva a la idea de virtut. Cal tornar a donar a les virtuts el seu paper, a la fortalesa la seva energia, i al deure la seva presència d’acompanyament i guiatge. També cal donar a les obres de misericòrdia el seu paper dinamitzador i engrescador, de manera que canalitzi la fortalesa, justifiqui el deure i sigui font d’esperança.
Insistir en el coratge i la fortalesa ha de ser, també, una lluita contra la resignació, contra el cansament moral, contra el malestar social, contra el nihilisme. Ha de desvetllar i canalitzar energies que, altrament, queden enquistades en amargor, ressentiment i pulsions destructives. Insistir en l’esperança ens recorda que la ciència i tecnologia no són els únics intèrprets del món ni les úniques fonts de futur, i que el cristianisme, tot i conèixer la decebedora naturalesa humana, proposa horitzons de millora en la Terra –el “regne de Déu”– i horitzons d'esperança transcendent, enllà de la mort.
Convé, doncs, tenir una visió que no es limiti a l’esperança, i que inclogui el deure i el misteri. Sentiment del deure que enforteixi el caràcter propi i la confiança dels altres, deures amb sentit i que contribueixin al sentit. I acceptació de aspecte misteriós que tenen tantes coses, tant les adversitats com les alegries, tant l’existència com la mort. Acceptació del misteri no com a fatalisme passiu sinó com a consciència dels nostres límits, com a suspensió de judicis radicals i precipitats, com a obertura a possibilitats que no sabem ni imaginar i que podrien obrir-se quan les esperances fallen i els deures semblen abocats a l’absurd.
TRANSMISSIÓ, RELIGIOSA, HUMANÍSTICA I CÍVICA
La Vanguardia (11 de juny de 2023)
Els temples buits són vistos, habitualment, des de la perspectiva de la minva d’assistència al culte, de la pobra transmissió de la fe a les noves generacions, i de l’eclipsi de la referència a Déu en la societat. Són temes sobre els quals hi ha una reflexió rica i variada. Creiem, però, que cal situar aquest aspecte en el context, més ampli, de les dificultats actuals de la transmissió humanística i cívica, que es manifesten, per exemple, en els problemes de l’ensenyament de les humanitats, la minva de la qualitat expressiva o la manca de compromís amb el bé comú. Tot això comporta buidors i malestars del jo i de la cultura, que es barregen amb els buits de caràcter religiós.
Diversos autors han fet notar el pas des d’una transmissió cultural basada en la recepció d’un llegat prestigiós avalat per unes institucions i una tradició fiables, a una recerca més individual i desorganitzada, fora dels camins de la tradició i amb malfiança envers institucions i autoritats. La velocitat dels canvis, la interferència dissipativa de les xarxes digitals, el menysteniment de la memòria, la sensació de provisionalitat i incertesa del saber transmès, la manca de pauses contemplatives, han afectat les transmissions religioses, humanístiques i cíviques. La transmissió de coneixements científics i tecnològics també ha canviat, però la seva incidència pràctica i les seves capacitats econòmiques han desequilibrat en favor seu les preferències de molta gent i imposen el seu utilitarisme i el seu mètode, que dificulten certs aspectes de la transmissió humanística.
En lloc d’assimilar el saber es considera suficient saber buscar les informacions; en lloc de jerarquitzar i estructurar el saber es fuig de cànons i d’esperit crític; en lloc d’un saber basat en la paraula i l’abstracció es dóna un gran paper a la imatge, més immediata i concreta. Tot això desplaça la sensibilitat cultural cap a la immediatesa, l’emocionalitat i la superficialitat, i l’allunya de subtileses i verificacions.
Un objectiu de la formació humanística clàssica és conèixer les pròpies arrels culturals (interès que ha minvat pel procés de desmemòria, la diversificació de les fonts d’identitat i les polèmiques de la interpretació de la història). Un altre objectiu és la formació crítica i autocrítica del jo, l’enfortiment de la voluntat i de l’autodomini, la construcció d’un sentit de la vida i de la participació en la col·lectivitat històrica. En aquests sentits, la formació religiosa està vinculada amb la humanística: forma part d’unes arrels culturals sense les quals bona part del llegat històric es torna indesxifrable, proposa interpretacions del sentit de la vida i de valors que orientin les accions i en seleccionin els objectius i les prioritats, i exigeix una certa subtilesa de llenguatge per a examinar qüestions abstractes i profundes.
Alguns aspectes referents al jo són força diferents als que tenia en compte l’humanisme clàssic. La multiplicació de sol·licituds exteriors, el desbordament invasiu d’informació, la dispersió d’opcions i la urgència en la presa de decisions fan que la interioritat de l’individu quedi esquinçada en una inestabilitat permanent, originada per factors interiors (el curt termini i l’individualisme) i exteriors (la necessitat d’acció i l’excés d’informació). Això contrasta amb els ideals humanístics de la construcció del jo en la discussió pausada, el coneixement, l’esperit crític, la perseverança i la valoració de l’esforç. L’humanisme clàssic combina el jo i la societat. També la formació religiosa es preocupa per la construcció de comunitat, pels valors ètics que poden inspirar la conducta, per les condicions socials del treball, pel reconeixement de l’altre. Actualment, aquests valors i coneixements estan en discussió, pel creixement d’un individualisme centrat en els seus propis drets, exigències i malestars, que insisteix en la dimensió psicològica de les seves angoixes i que abandona la dimensió participativa i política de la vida.
Entre la desmemòria i l’apocalipsi, en un focus temporal reduït però intens en què el passat compta poc i el futur és incert i amenaçador, la transmissió religiosa comparteix molts aspectes amb els de la transmissió humanística i cívica. Hi pot aportar coneixement de si mateix, respecte als altres, compromís cívic, autoexigència ètica i fortalesa espiritual, que contribuirien a un equilibri interior i una acció exterior més satisfactoris que els d’ara.
REFLEXIONS SOBRE LA PACIÈNCIA
La Vanguardia (5 de febrer de 2023)
La paciència, considerada avui amb una certa displicència com una qualitat menor, com una excusa per deixar de costat les urgències, faria un gran bé en la nostra societat, tan frenètica, apressada, malhumorada, preocupada i exigent amb els altres. La paciència no és la solució de res, però deixa temps per buscar solucions. És convenient en la família i en la feina, en la política i en l’església, en els mitjans de comunicació i en les les xarxes socials. Per això, hem cregut que val la pena fer-ne algunes consideracions des del seu vessant espiritual, psicològic i social.Suportar amb paciència els defectes dels altres és la sisena obra de misericòrdia espiritual –després, per exemple, d'ensenyar qui no sap, consolar els tristos, perdonar les ofenses, ... : un gran programa d’acció–. Tal com passa amb les altres obres de misericòrdia, també ens invita a considerar-nos a nosaltres mateixos com persones necessitades d’una certa benvolença dels altres: qui no té cap defecte?, qui ho sap tot?, qui no està mai trist? “Qui estima és pacient, és bondadós” escriu Sant Pau a la Primera Carta als Corintis 13, 4.
Hi ha diversos vessants de la paciència. Aquí, en considerem tres: envers nosaltres, envers els altres, i envers Déu –un dels assaigs del teòleg txec Tomàs Halik es titula precisament Paciència amb Déu, un Déu presentat en les Escriptures com molt pacient amb nosaltres–. Precisament, un dels aspectes pràctics de l’actitud de fe és la seva invitació a tenir paciència, a saber esperar, a considerar que el que ara no sabem ni dominem pot estar ple de possibilitats futures que no es donen immediatament. Però la paciència no és fàcil: entre els seus problemes hi ha el seu aprenentatge, els seus límits, la seva reciprocitat, el risc de no actuar a temps.Hem de tenir paciència amb nosaltres mateixos, en la nostra exigència de drets i de felicitat, en els nostres somnis d’èxits i plaers, en la nostra recerca de sabers i seguretats. Ho volem aconseguir tot tan ràpidament i ens sentim tan mereixedors de tenir-ho tot, que qualsevol entrebanc, contrarietat o dilació ens omple d’amargor, neguit i irritació. La paciència ens invita a reaccionar amb serenitat i a esperar amb perseverança. Convé inculcar la qualitat de la paciència ja a les criatures, que tendeixen a ser impacients per naturalesa, i encoratjar-la sovint, com a forma valuosa d’autodomini.Hem de tenir paciència amb els altres. Com a mínim, una certa dosi de paciència, que inclouria tres ingredients: no donar immediatament per fet que l’altre té les pitjors intencions envers nosaltres; esperar una mica abans de manifestar el nostre desacord i la nostra reprovació, i fer-ho amb oportunitat i mesura; i donar-nos una mica de temps per tractar de comprendre els motius i raons dels altres, que sovint seran ben diferents dels nostres i, per això, difícils de comprendre per a nosaltres.
Tenir paciència amb Déu suggereix tres coses. No considerar que les adversitats, dolors i proves de la vida siguin malvolença de Déu contra nosaltres, sinó fets que hem d’anar assimilant. Donar-nos un temps d’espera en lloc de voler aconseguir immediatament de Déu allò que li demanem –cal pensar que coses que en aquest moment ens semblen imprescindibles per a la nostra felicitat i plenitud i que demanem intensament, poden convertir-se, més endavant, en lloses feixugues, o poden ser incompatibles amb la naturalesa–. En tercer lloc, cal tenir present que el temps de Déu no és el mateix que el nostre –potser la primera formulació de la relativitat del temps ja es troba a la Bíblia: “Per al Senyor, un dia és com mil anys i mil anys com un dia”–. Alguns grans dolors d’avui no seran tan intensos dintre d’uns mesos o uns anys: si som capaços de sortir de la dictadura del present, l’examen de les coses pot guanyar en serenitat.
La paciència no és passivitat, ni fatalisme, ni covardia, sinó expectació davant horitzons d’incertesa, resistència mentre passa la tempesta. La paciència ens calma, ens encoratja a resistir una mica més, a perseverar en els objectius i a estar oberts a canviar-los, ens allibera del nostre suposat absolut i ens fa deixar un marge de temps a Déu i als altres. La paciència és molt menys que l’amor, molt menys que el saber, molt menys que la concòrdia, però obre camins –no sempre segurs ni fructífers– a l’amor, al saber i a la concòrdia.
SUGGERIMENTS D'UN DÉU MATERNAL
La Vanguardia (11 de desembre de 2022)
La proximitat de Nadal invita a considerar aspectes íntims i emotius de l’experiència religiosa. En aquest article, reflexionem sobre formes paternals i maternals d’imaginar l’amor de Déu. “Entel·lectualment entenem que la vostra amorosa voluntat és pare e mare de tots nosaltres e de totes creatures”, va escriure Ramon Llull al Llibre de Contemplació (258, 19). I com ell, d’altres s’han preguntat per quins aspectes maternals podria tenir el Déu que invoquem, seguint Crist, com a Pare. Aquí, considerem tres facetes d’aquest tema, tan pertinent en uns temps en què els rols de pares i de mares són canviants, qüestionats i oberts.
Tradicionalment, en les cultures patriarcals, hi havia tres motius per imaginar Déu sota una òptica masculina, si se li atribuïa alguna dimensió personal: poder, autoritat i propietat, atribucions que eren en general reservades als homes. Per això, si s’imaginava Déu com a Creador, com a Rei i com a Jutge, semblava intuïtiu atribuir-li una caracterització masculina. Que Crist s’adrecés a Déu com a Pare no era un recolzament a aquesta situació, sinó més aviat la subvertia, tot invocant una figura paterna amorosa, propera i comprensiva, més rica i complexa que la convencional possessiva, severa i autoritària.
En la reflexió sobre les característiques maternals que podria tenir Déu, hi acostuma a haver dues visions predominants, la material i la psicològica; n’hi afegim, aquí, una tercera, que podríem anomenar defensiva, i que no se centra pròpiament en la relació paterno-materno-filial, sinó en la relació amb tercers.La caracterització material de la maternitat es basa en la relació amb el cos: el desenvolupament del fetus en el si matern, el donar a llum, i l’alimentació, cura i protecció de la criatura. En algunes religions, aquests aspectes s’extrapolen a la Mare Terra: alimentació, llar i àmbit de desenvolupament.
Un segon aspecte de la caracterització maternal és el psicològic: la mare com a escolta, com a consol i com a companyia, sovint més propera als fills, en moments delicats, que no pas ho acostumi a ser el pare, i més atenta a la vida concreta de les criatures que no pas a les abstraccions de la pàtria, el poder i el prestigi, a les quals tantes vides són sacrificades pel poder masculí, en guerres absurdes, en esclavituds o feines mal pagades, en competitivitats agressives.El tercer aspecte –el defensiu– es refereix a la fúria i passió amb què les mares –com ja ho veiem en gates i gosses, en llobes i lleones, però no pas en la mare Terra– defensen les seves cries: sense cries, ens deixarien passar amb indiferència, però amb cries estan en alerta i disposades a l’atac i al sacrifici.Aquest aspecte maternal de Déu és poc tingut en consideració, però té interès quan el comparem amb la imatge de Déu dels integrismes: un Déu més preocupat per la seva autoritat, poder, prestigi, normes i culte que no pas per les seves criatures; un Déu ofès per cada blasfèmia, indiferència o orgia, i que reclama el càstig i la mort de blasfems i descreguts.La visió de Déu dels Evangelis sembla participar d’aquesta força defensiva de les criatures (Mateu 25, 42). Com a criteri del premi o càstig en el judici final diu : “Tenia fam i no em vau donar menjar; tenia set i no em vau donar de beure; era foraster i no em vau acollir; anava despullat i no em vestíreu, ... Allò que féreu a les meves criatures m’ho féreu a mi.” Hi trobem un ressò d’Isaïes 1, 13-17 (“No suporto les festes de la lluna nova, ni els aplecs sagrats, ni el repòs del dissabte, perquè barregeu els maleficis amb les solemnitats. .... Apreneu a fer el bé, busqueu la justícia, detureu l'opressor, defenseu l'orfe, pledegeu a favor de la viuda, ...”). Aquests textos no posen com a nucli l’adoració directa de Déu sinó l’acció vers les seves criatures.
Aquesta dimensió defensiva (maternal, paternal) ens interpel·la especialment en aquest Nadal que serà tan dur per a tanta gent. Mares i pares han de ser un gran front contra el sacrifici inútil dels seus fills en tantes guerres, contra el tracte denigrant i el comerç amb el cos de les seves filles, contra el menysteniment i l’oblit de la seva descendència més vulnerable i marginada. On alguns atien la guerra invocant l’autoritat de Déu, Crist i els profetes inviten a buscar la justícia, aturar l’opressor, donar menjar a l’afamat i beguda a l’assedegat ... Tot un programa de plenitud de vida.
VIDA, TERRA, PANTEISMES
La Vanguardia (18 de setembre de 2022)
El 26 de juliol, dia del seu 103 aniversari, va morir el científic James Lovelock. Era especialment conegut per la seva teoria Gaia (o Gea), segons la qual la Terra pot ser considerada, en el seu conjunt, com un autèntic organisme viu. També ho era, a nivell més especialitzat, pels seus invents tècnics –com ara un mesurador de concentracions d’ozó emprat pels descobridors del forat de la capa d’ozó atmosfèrica– i per les seves aportacions –en col·laboració amb Lynn Margulis –a aspectes de la teoria de l’evolució referents a la simbiosi i a la interacció dels organismes amb les característiques físicoquímiques del seu entorn.
No és el lloc, aquesta secció de religió, de donar detalls de la seva personalitat ni contribucions, però poden resultar suggeridores dues reflexions que suscita la seva obra: fins a quin punt formem part, sense ser-ne conscients, d’entitats vives de nivells superiors?; fins a quin punt el possible caràcter d’entitat viva de la Terra pot contribuir a la nostra relació amb el sagrat?Es tracta de dos temes ben actuals. El primer, perquè invita a sortir de l’individualisme egocèntric en què vivim, tan limitador. El segon, per l’interès actual en el canvi climàtic, que tantes conseqüències tindrà en l’habitabilitat de diverses zones del planeta, en els recursos hídrics i agrícoles, i en l’economia i la política, tal com ho estem constatant.
Definir la vida és una de les grans qüestions científiques del nostre temps, a causa dels programes científics orientats a fabricar vida en el laboratori i de cercar vida en altres planetes. També ho és esbrinar fins a quin punt conjunts d’espècies altament simbiòtiques poden ser considerades com a noves formes de vida; o bé, com es va passar d’organismes procariòtics (sense nucli) a organismes eucariòtics (amb nucli, i força més complexos).
Els humans formem part d’entitats culturals, econòmiques, polítiques i religioses. Algunes d’elles, poden ser considerades –més enllà d’analogies més o menys sofisticades– com entitats amb vida pròpia? Les llengües, nacions, religions, poden ser considerades com éssers vivents amb metabolisme, creixement, reproducció i resposta al medi pròpies ?
Més que donar-hi una resposta, interessa la pregunta. D’una banda, perquè en una època tan individualista ens invita a preguntar per coses que van més enllà de nosaltres mateixos i a ser més conscients de dependències i condicionaments sense els quals la nostra vida seria ben diferent. Això ens pot fer socialment més responsables i més agraïts. Però atribuir caràcter viu a aquestes entitats també pot suposar un perill de fonamentalismes i nacionalismes a ultrança, com si calgués defensar una vida superior davant de la qual no fa res immolar milers de vides humanes, com si canviar unes fronteres o la interpretació d’uns textos suposés una autèntica mutilació d’un organisme viu.
La segona qüestió és fins a quin punt la idea que la Terra, planetàriament, pugui ser considerada com un organisme vivent incideix en la visió de la sacralitat de la natura. En el judeocristianisme, Déu supera la natura –la crea, la transcendeix, la desborda en l’espai i en el temps, l’acompanya, tal com passa amb les lleis de la física, que desborden estrelles i galàxies i dels detalls de les quals depèn tan crucialment la nostra existència.
En el panteisme, en canvi, Deu s’identifica amb la natura –habitualment, amb una natura més o menys propera–. Ara bé, amb quina natura? En els panteismes de la Mare Terra s’al·ludeix a una dependència material, sense la qual el nostre desenvolupament i nutrició no haurien estat possibles. Imaginar que, a més d’aquesta relació de filiació i dependència, poguéssim part de la Terra com a entitat viva superior apunta a una relació encara més intensa, amb nous nivells de responsabilitat. Potser en podríem trobar precedents, en la història de les religions, en certes formes de gnosticisme que consideren que formem part de Déu mateix.
En síntesi, el tema de la vida –entre la biologia sintètica i l’ecologia planetària, entre la consciència humana i la intel·ligència artificial– duu a moltes qüestions filosòfiques i teològiques que desborden la ciència estricta però que són una contribució i un estímul de la ciència a continuar reflexionant sobre què som i sobre què és la realitat, que ens desborda tan àmpliament.
CRISI DE FE I CRISI DEL LLENGUATGE
La Vanguardia (26 de juny de 2022)
La paraula és un element important de l’experiència religiosa: Déu com a Paraula creadora, el món com a paraula divina, la paraula com a eina de coneixement, camí de revelació i norma de conducta, i la paraula que teixeix comunitat i transmet llegats entre generacions. I també ho és el silenci: com a àmbit de contemplació i d’introspecció, i com a perplexitat o angoixa davant els silencis de Déu.
Ens podem demanar, doncs, per les relacions entre crisi de fe i crisi de llenguatge. Efectivament, la reflexió religiosa –combinació de preguntes, emocions, raonaments i silencis expectants– queda empobrida si falla la capacitat de preguntar, d’expressar, de demanar, de comunicar. Recíprocament, pot ser que una minva de religiositat contribueixi a una caiguda de la valoració de la paraula. Una cosa semblant passa amb el silenci: si es viu en un ambient sorollós, invasiu, atapeït d’informacions disperses, superficials i no significatives, la capacitat de descobrir i explorar les preguntes personals profundes queda molt reduïda. Vivim en una crisi de fe, de llenguatge i de silenci, entre d’altres crisis.
S’ha dit que part de la crisi de la fe catòlica es deu a que l’Església no havia sabut actualitzar el seu llenguatge i adaptar-lo al món d’avui. En part, això és cert, però també ho és la creixent incapacitat de molta gent d’esforçar-se per comprendre contextos culturals d’altres moments i relativitzar una mica el nostre. Cap a 1950, T. S. Eliot comentava que deixaríem de ser provincians en l’espai però passaríem a ser-ho en el temps, incapaços de comprendre el món que ens ha precedit. Probablement, ja és així. Convé no limitar-se a demanar als altres que adaptin el seu llenguatge al nostre, sinó també fer un esforç per obrir-se al món dels altres.
Que decisiu, el llenguatge!: en l’hominització, en la socialització, en la reflexió, en la matematització, en la sacralització, en l’obertura a l’invisible i al transcendent! El llenguatge ha anat configurant les nostres visions del món i les nostres aptituds i juga un paper central en qualsevol visió antropològica –Lluís Duch posava èmfasi en la importància d’”emparaular el món” –. Rere certes formes de llenguatge s’hi amaguen censures i tensions, supremacies subtils, distorsions de la realitat, lluites latents.
Des de fa anys, el llenguatge es va empobrint i degradant. Es redueix el vocabulari, la sintaxi naufraga, la paleta de temps verbals es contreu i el seu ús es va fent impropi i imprecís, l’ortografia falla, els signes de puntuació desapareixen. Això té repercussions notables: empobreix l’expressivitat, dificulta el pensament abstracte, l’elaboració complexa, l’argumentació elemental, la comunicació de les emocions, la comprensió dels textos, la subtilesa de l’anàlisi. Si es degraden les capacitats argumentatives, les discrepàncies porten fàcilment al camp de la violència; si minven les capacitats expressives, les relacions sentimentals es tornen superficials i fràgils; si fallen les capacitats interrogatives, disminueix el grau i profunditat del coneixement del món i de si mateix.
Imatge, música i tecnologia han adquirit un paper determinant en la comunicació. Jocs d’ordinador i realitats virtuals exerceixen una seducció addictiva; obsolets gairebé els SMS, les frases breus de whatsapp i twitter, amb l’ús d’emoticones, pretenen dir-ho tot. Hi ha interès multitudinari per formes de música en què predominen ritme, estridència i, sovint, hipersexualització, sobre harmonia i subtilesa. En l’àmbit tecnològic, les paraules tendeixen a tenir un sentit unívoc i es perd la multiplicitat de sentits i les ambigüitats del llenguatge corrent i dels llenguatges literari i filosòfic.
Una crisi del llenguatge té repercussions en una crisi religiosa, perquè fallen la visió abstracta, la comunicació amb l’altre, la convicció en el poder de la paraula, la fe en qualsevol sacralitat de la paraula. És possible que un treball més atent i profund de l’experiència religiosa en els àmbits educatiu i de la comunicació fos propici a enriquir la capacitat de llenguatge, l’utillatge expressiu, interrogatiu i argumentatiu de cadascun de nosaltres. Al cap i a la fi, la crisi religiosa és una manifestació –potser capdavantera i premonitòria– d’una crisi cultural molt més àmplia i profunda, i no pas la simple desaparició d’un àmbit superflu i espuri, desvinculat de la realitat humana.
LA CREU UNIVERSAL DE DALÍ I GAUDÍ
La Vanguardia (24 d'abril de 2022)
En temps de conflicte, de patiment i d’incertesa som especialment a prop de l’experiència de la Creu, en un doble sentit: com a consciència lúcida de la victòria de la mort, el dolor i la injustícia sobre tants innocents, i com a esperança determinada i activa que això no sigui l’última paraula de la història. Religiosament, aquesta experiència és encara més universal en l’esperança, perquè nosaltres ja no podem fer res pels perdedors difunts, mentre que Déu, fora dels límits de la temporalitat, els pot rescabalar i salvar, acollir i fer justícia.
La reflexió sobre la Creu, en el doble sentit religiós de Passió i de Resurrecció, i el doble sentit humà de derrota i d’esperança, és central en Setmana Santa i Pasqua, i encara més si són temps de guerra i dolor per a tanta gent. Aquí, com a reflexió en temps pasqual, ens referim a la representació de la Creu en Gaudí i en Dalí, com a il·lustració concreta de com l’art pot intentar expressar l’anhelada universalitat de la salvació.
Gaudí i Dalí són molt diferents: Gaudí, creient convençut i molt arrelat al país; Dalí, desarrelat, iconoclasta i histriònic, intel·lectualment insaciable i juganer. Tant Gaudí com Dalí representen la creu en les tres direccions de l’espai. Gaudí posa aquesta creu tridimensional en la cúspide de les torres d’alguns dels seus edificis (Bellesguard, de 1900; Parc Güell, de 1903; Casa Batlló, de 1904; la futura torre de Crist de la Sagrada Família, ...). Això permet que des de qualsevol angle d’observació es vegi la forma de la creu, cosa que, combinada amb l’altura del seu emplaçament, li dona un màxim de visibilitat i d’irradiació.
D’altra banda, després de la segona Guerra Mundial, Dalí es va interessar en la religió –no sabem amb quina profunditat i sinceritat, però no som qui per jutjar-ho; vegeu, per exemple, Daniel Giralt Miracle, Dalí reverent i irreverent, 2005, i Bernard J Durand, Dalí y Dios: ¿un encuentro que no fue?, 2008–. En concret, té dues representacions molt conegudes de Crist a la Creu: la de 1951, inspirada en la del Crist de sant Joan de la Creu (al Museu Kelvingrove de Glasgow), i la de 1954, Gala mirant el Crist en una creu hipercúbica (Museu Metropolità d’Art de Nova York).
La creu hipercúbica té, com la de Gaudí, tres eixos (com la creu que apareix en una fotografia de Dalí feta per Francesc Català Roca el 1953), en lloc dels dos clàssics, però els braços de la creu estan formats per cubs en lloc dels troncs piramidals arrodonits de la creu de Gaudí. En la pintura de 1954, en lloc del cub del davant hi ha el Crist, no clavat sinó suspès en l’aire, ingràvid. En aquesta representació conflueixen la creu tridimensional de Gaudí i les majestats romàniques (la majestat Batlló, la de Beget, la de Caldes de Montbui, ...), en què no s’exalta el patiment de Crist sinó el seu triomf.Anem ara a la reflexió espiritual que ens poden suggerir aquestes creus. Es diu que la Creu comunica la verticalitat del cel amb l’horitzontalitat de la terra, i transmet a aquesta l’acció salvadora divina. En la visió de Gaudí, la Terra és representada amb dos eixos horitzontals, en lloc d’un sol eix, cosa que suggereix un eixamplament de l’acció de Crist a totes les cultures de la Terra, una irradiació de la Creu en tots els sentits.
Les creus de Dalí que hem esmentat tenen una dimensió còsmica explícita: leviten en l’espai. La inspirada en el dibuix de Sant Joan de la Creu té com a fons inferior la badia de Port Lligat. La creu hipercúbica també té un fons còsmic, i Gala com a contempladora única, absorta en la visió del Crist. La creu hipercúbica està composta per set cubs en l’espai, a diferència d’una creu grega, formada per cinc quadrats en un pla. La referència matemàtica suggereix un Crist vinculat a la racionalitat profunda de les lleis de la Creació, i parla de la relació entre fe i ciència, tema, el de la ciència, que sempre va interessar Dalí.
Així, les creus de Gaudí i de Dalí poden suggerir, cadascuna a la seva manera, la dimensió desbordant, còsmica i universal de la salvació, en la línia del que llegim a la Primera Carta als Colossencs 1,15-20. Avui, en què anem descobrint les diferents dimensions de la vida, aquesta visió resulta especialment suggeridora. I avui, en què ens revoltem contra la prepotència i la infàmia de tantes guerres, desitgem amb especial avidesa una salvació universal, no tan sols en una pau mundial futura, encara per construir, sinó també per a totes les víctimes innocents del passat.
PREGÀRIA I GUERRA
La Vanguardia (27 de març de 2022)
Oració i guerra fan un binomi estrany i desproporcionat, amb una història llarga i complicada. Davant de les urgències i patiments de la guerra, els ànims s’encenen, els sentiments es revolten davant la injustícia i la prepotència, la neutralitat sembla covardia, i l’oració sembla una forma inofensiva i poc compromesa de desfogar verbalment la impotència. Cal justificar-nos a nosaltres mateixos que no és així i preguntar-nos què esperem de la pregària. Un miracle immediat? Una solució inesperada? Un encoratjament íntim? Un ajut diví al bàndol que sentim més proper?
Aquí apuntem tres aspectes d’aquest particular binomi: la pregària com a conscienciació, la disparitat de les escales temporals de la guerra i de la pregària, i la magnitud de les seves forces respectives.
A curt termini, la pregària ens pot ajudar a ser més conscients del patiment i a crear vincles de comunitat amb gent llunyana, com ho fan el periodisme i l’art compromès. Amb això, pot estimular-nos a enviar ajut, fer donatius i rebre refugiats, que és el que està al nostre abast, com ho fan també els qui no preguen. Però aquest aspecte assistencial immediat, imprescindible, noblement emocional, no soluciona la injustícia de fons ni l’horitzó vital dels qui reben l’assistència. Massa sovint, la visió dels refugiats que van arribant a Europa des de diversos llocs s’enfoca en com els hem de rebre i ajudar, i no es tracta prou les causes que els han tret dels seus llocs d’origen: guerres, manca d’horitzons, poders corruptes i despòtics. Falta la decisió, el coratge, els mitjans i la cobertura jurídica internacional d’intervenir en aquestes causes.
A més de l’acció assistencial, cal reflexionar sobre les condicions socials que han generat el conflicte. Entrem aquí en una escala temporal més llarga, més serena, més analíticament racional, que contrasta amb el ritme trepidant de la guerra i les urgències angoixants de les seves víctimes. L’atenció immediata proporciona un respir i un consol però no arregla la situació. Però la pregària també duu a reflexionar sobre la justícia social i sobre els drets humans. A aquesta escala, cal actuar incessantment, amb alerta i perseverança, molt abans de les guerres. La doctrina social de l’església és una forma àmplia de reflexió que intenta anar a les arrels materials i espirituals dels problemes.
El compromís pels drets humans –i, en particular, per la llibertat d’expressió– no és fàcil i sovint suposa riscos elevats, però pot evitar guerres. Moltes de les guerres actuals –i en particular la invasió d’Ucraïna que ara ens té tan trasbalsats per la seva magnitud i proximitat– s’haurien pogut evitar amb més pluralitat de punts de vista, més trobades, més diàlegs, en lloc de fer callar per la força una bona part de la població. Des d’una perspectiva cristiana de la defensa jurídica dels drets humans podem esmentar l’entitat Pax Romana, que l’any passat celebrà cent anys: constituïda el 1921 com una associació d’universitaris catòlics europeus, i ampliada posteriorment a l’àmbit intel·lectual i professional i a tots els continents, té com a objectius reivindicar el paper dels laics en l’Església, fer-la més participativa, i contribuir al respecte i la defensa dels drets humans en els diversos països, des de l’acció jurídica i política.
Finalment, pel que fa a l’ordre de magnitud de les forces, sembla que els míssils i els tancs siguin molt més poderosos que les paraules. Ara bé, qui ha posat en marxa els míssils i els tancs han estat paraules –amenaces, violències verbals, pretextos que han desembocat en accions bèl·liques–, i el que ha fet construir aquestes armes –i tantes altres!– han estat paraules. L’oració, una forma particular de la paraula, pot tenir també una força molt gran si contribueix a organitzar i vertebrar el futur, si encoratja petits passos cap a una pau justa i un ambient propici a un desarmament gradual. La guerra, amb aspectes tan irracionals, té també les seves raons: raons d’estat econòmiques i geopolítiques en el motius, i raons tecnològiques en els mitjans: formes de raó que aspiren a coneixement i poder però no a bé comú ni a plenitud humana. La pregària també és petició i referència a una raó creadora i salvadora que no es limita a les raons instrumentals de les ciències i de la tecnologia, de l’economia extractiva i del benefici particular, de l’afany de poder dels estats, sinó una raó més àmplia, que estableix objectius de pau i compromís per realitzar-los.
QUÈ PERD LA CULTURA SI IGNORA EL CRISTIANISME
La Vanguardia (6 de març de 2022)
Sovint ens preguntem què perd el cristianisme si menysté la cultura moderna. Queda arraconat i sense futur? Esdevé incomprensible i buit de significat per a la gent d’avui, socialment irrellevant, referència nostàlgica per a minories?
De vegades, però, convé capgirar la pregunta i indagar què perd la cultura moderna si menysté el cristianisme. No és una dilapidació llençar per la borda segles de reflexió sobre qüestions crucials de la vida? Apuntarem breument quatre aspectes d’aquesta pèrdua: culturals, socials, existencials i ètics.
Des del punt de vista cultural, la pèrdua més immediata és la de tota una clau interpretativa de la nostra història –art, arquitectura, política, pensament–. No suposa creure o no creure sinó tenir una certa cultura o no tenir-la. Una assignatura de cultura religiosa pot mitigar aquesta mancança. Hi ha un punt encara més profund: la significació del temps. El cristianisme considera les coses des d’una perspectiva més pausada, global i profunda que no pas la cultura actual, tan ràpida, superficial i fragmentària. En una època global en l’espai, el cristianisme aporta globalitat en el temps. També invita a aprofitar el valor del temps i a no malversar les habilitats que ens han estat donades –pensem en la paràbola dels talents–, i reclama construir un futur de progrés espiritual i social.
Socialment, el cristianisme aporta una intervenció assistencial immediata sense demanar papers ni creences, tal com fa Càritas i altres entitats que arriben on els serveis públics –més burocratitzats i costosos– no poden arribar. Però no es limita a aquesta visió d’urgència: també busca les causes dels problemes, formula una reflexió crítica, i intenta impulsar lleis justes que creïn un marc de defensa per als desvalguts, els explotats, els tractats injustament. La doctrina social de l’Església és un exemple d’aquesta reflexió sostinguda.
Des d’una perspectiva existencial, més propera a allò que és personal i íntim, el cristianisme aporta una espiritualitat variada i rica, una obertura al sentit del misteri i una visió global del sentit de la vida. La cultura actual, amb les seves presses, avideses i conreu frenètic del curt termini, fa molt vulnerable la condició humana, la deixa molt exposada a les pujades i baixades de la vida, accentua la desolació dels fracassos i l’encegament de les satisfaccions. En una època tan relativista com la nostra, el cristianisme invita a relativitzar els propis fracassos i victòries, en funció d’un absolut més gran, el de la globalitat de la vida en la mirada de Déu. El tema de la transcendència no és menor: la vida, s’acaba amb la mort? El cristianisme creu que hi haurà resurrecció, una vida nova, més propera a Déu, més justa i plena.
De la dimensió ètica se’n podria dir molt. Aquí ho farem a al·ludint a fraternitat, igualtat i llibertat. La revolució francesa va adoptar com a emblema aquesta tríada –heretada de valors cristians–, però posant la fraternitat en darrer lloc. En el cristianisme, en canvi, la presència de l’altre és una de les pedres de toc. La idea de fraternitat resulta menys atractiva que la de llibertat –ja que exigeix sacrificis i limitacions–, però és important per a la construcció de comunitat, d’igualtat de drets, respecte a la diferència i calidesa solidària, que milloren la qualitat de la vida col·lectiva. L’ètica cristiana hi contribueix amb visió universal i oberta: els deu manaments, les obres de misericòrdia i l’esforç del perdó.
El cristianisme no pot obviar aspectes negatius que ha tingut: autoritarisme, exclusivisme en la possessió de la veritat i de la salvació; escàndols financers o sexuals; dissonàncies antropològiques respecte de les dones; actituds adverses a les aspiracions a racionalitat, ciència, llibertat individual i col·lectiva, i recerca de felicitat. Però sense valors religiosos, la racionalitat pot decaure a raó instrumental i raó d’estat, que tant han maltractat la gent i la natura; la ciència sense ètica pot esdevenir destructiva i antihumana; la llibertat que no té en compte l’altre és font de violències, humiliacions i desigualtats; la recerca de felicitat immediata duu a amargor, frustracions i desenganys. Una cultura que no menystingui les preguntes i valors del cristianisme pot ser més acollidora i rica que una que el menystingui i l’arraconi.
RAONS I EMOCIONS DE NADAL
La Vanguardia (25 de desembre de 2022)
La reflexió sobre l’experiència religiosa revela la confluència poderosa de raó i emoció, de pensament i d’acció, de pietat popular i de subtilesa teològica en aquesta dimensió humana. En ocasió de les festes de Nadal suggerim pensar en tres aspectes de l’emoció i tres aspectes de la raó a l’entorn d’aquesta festa tan essencial.
Els tres aspectes emocionals es refereixen a la família, als pobres i a la naturalesa. La dimensió familiar –o de retrobament amb la gent que ens resulta més important i propera– és l’aspecte probablement més intens i més potencialment conflictiu de les celebracions de Nadal. L’alegria de la trobada queda sovint enterbolida, però, per la nostàlgia dels absents, que en aquestes dates es fa tan feridora, o per malentesos i friccions amb els presents. El dolor de l’absència dels difunts, o dels qui per una raó o altra són lluny de nosaltres, pesa molt en aquests dies.
Més enllà d’aquest cercle dels familiars i amics íntims, se n’obre un altre: els dels qui pateixen desemparament, pobresa, gana, fred, humiliació, guerra, i que se’ns fan més presents que mai a la consciència –i és una riquesa de Nadal que sigui així–, i ens susciten una tristesa lànguida, una perplexitat incòmoda, un toc de remordiment. Més ampli encara, el cercle de la naturalesa ens invita a celebrar el solstici d’hivern, amb la promesa d’un allargament de la llum o, en l’hemisferi austral, el solstici d’estiu, amb l’apoteosi dels dies més llargs.
Són tres aspectes molt immediats, intensos, que es repeteixen any rere any, tant en l’esfera religiosa com en la laica. Els podríem resumir en una paraula: pau, potser la paraula humana més universalment relacionada amb Nadal: un desig de trobada, de confluència, d’harmonia, d’amor.
Tres aspectes referents a la raó són la trobada amb la dimensió divina d’una racionalitat còsmica, la posada en qüestió de la racionalitat tècnica i econòmica, i l’experiència dels límits de la racionalitat.
En la festa de Nadal celebrem molt més que un simple solstici. Celebrem –els qui així ho sentim i ho creiem– la dimensió transcendent, divina i amorosa d’una racionalitat còsmica anterior a tota estrella i a tota vida, que ha permès la nostra existència i en el si de la qual existim, més profunda que l’aire que respirem i que el pensament que ens enriqueix. En altres paraules, celebrem que el Déu creador sigui també Déu salvador, que es mantingui proper a la seva creació, que l’arrodoneixi amb la seva companyia misteriosa i discreta. Aquesta trobada suposa anar més enllà de la nostra realitat quotidiana i apunta a perspectives molt més àmplies: un cosmos enllà d’un simple solstici, un amor de fons enllà dels nostres amors erràtics i deficients.
La trobada profunda amb Nadal posa en qüestió la racionalitat tècnica i econòmica, que massa sovint imposa al món la seva lògica instrumental i la seva avidesa voraç, el seu dinamisme apassionant però ineficaç i cruel, que desestima massa aspectes de la vida humana i els sacrifica al servei del benefici d’uns quants. El sentimentalisme envers els desvalguts –tan important, perquè ens aporta consciència i ens mou a actuar– adquireix, aquí, una dimensió més àmplia, la de la crítica social i l’afany de justícia, tan presents en l’acció social cristiana.
L’experiència de Nadal –la vulnerabilitat i el misteri del Nen Jesús a l’estable o la cova, la vinguda de Déu al món– invita la raó a la humilitat: relativitza els triomfs de la lògica i els enlluernaments del poder, evoca les dimensions de revelació que té el món, i ens recorda que una raó sense amor és una raó perillosa, d’una gran capacitat destructiva. Els elements de tendresa a què invita la revelació de Nadal es retroben amb l’afecte envers els familiars i els propers i ens reclamen una pausa en els nostres tràfecs habituals per cultivar aquesta dimensió tan humana.
Els aspectes sentimentals dominen sovint la perspectiva del Nadal. No és cap problema, si no l’estoven i el difuminen en un magma emocional sense compromisos reals, degradat en aspectes àvidament comercials. Al cap i a la fi, els sentiments –i no tan sols els raonaments– ens poden ajudar a prendre consciència de nosaltres mateixos, dels altres i de la natura, però també convé tenir present que, enllà d’aquests sentiments, hi ha un món molt més gran, immens, misteriós, diví, i que Nadal, en la trobada amb Jesús, ens hi vincula.
INVITACIÓ DAVANT D'UNA ESGLÉSIA BUIDA
La Vanguardia (28 de novembre de 2021)
Sovint constatem que buides de fidels i de sacerdots estan les esglésies. Ens inquieten les dificultats de la transmissió de l’experiència religiosa i dels referents culturals que la vehiculen o l’acompanyen, i la minva de vocacions religioses que la serveixen. Són temes de força complexitat sociològica, cultural i espiritual, i que no es limiten a la fe religiosa: també hi ha problemes de transmissió d’altres aspectes de la cultura, d’estils de vida, de prioritats de valors, d’ideals polítics, de formes d’entreteniment, ... . Constatar la buidor d’edificis immensos –seminaris, convents, monestirs– que fa tres o quatre generacions estaven plens provoca una certa desolació, una sensació de vertigen, i fa preguntar-nos quins nous usos podrien donar vida nova a aquests edificis. I també ens invita a reflexionar quines veus, secretes com una pregària íntima, podrien estar xiuxiuejant futurs nous en aquesta buidor aparentment silenciosa, en el llindar d’aquesta mutació encara desdibuixada.
Aquí, més que analitzar les raons o lamentar la realitat d’aquestes dificultats de transmissió, invitem a contemplar els temples amb més curiositat i profit que de costum, des d’una triple metàfora : l’espai verd, l’estació abandonada, l’observatori astronòmic. No són metàfores retòriques d’una poètica emocional, sinó formes de mirar i valorar un espai suposadament conegut, des de nous angles d’observació i cap a noves direccions inexplorades.
Demanem que en la ciutat sorollosa i contaminada hi hagi espais verds on poder respirar profundament i relaxar-nos en contacte amb la natura. Les esglésies buides, a la seva manera, són com un espai verd, no per a la respiració física sinó espiritual: silenci en mig del soroll, calma en mig de la pressa. Entrar en una església, asseure-s’hi, asserenar-se, deixar volar la ment en llibertat, és una invitació oberta a tothom, gratuïta i acollidora. No cal pregar, no cal creure; n’hi ha prou amb una mica de respecte per als altres –conservar el lloc, mantenir el silenci– i per a sí mateix –no descartar d’entrada que dintre teu hi pot haver sorpreses que encara no has descobert.
Una segona perspectiva de l’església buida la podem tenir en observar estacions ferroviàries que ja no surt a compte mantenir obertes. Els trens continuen passant, la gent els continua agafant, però a l’estació ja no queda ningú centrat en el servei ferroviari. Certament els ferroviaris hi feien un servei important, que ara es fa d’una altra manera, menys personal, més anònima i deslocalitzada. Però el que és essencial és que el tren hi continuï passant, que continuï essent un espai relacionat amb el viatge, amb tot el que el viatge suggereix –vida, moviment, obertura. I asseure-s’hi amb actitud d’espera, sense saber ben bé quin tren agafarem, ni cap a on, però sentint en la incertesa de l’espera una dimensió de llibertat.
La tercera analogia és la de l’observatori astronòmic, allunyat de la vida quotidiana, centrat en l’observació i l’escolta d’un espai i un nivell d’existència que no és el nostre, de distàncies i edats incommensurables amb les nostres, però al qual estem vinculats subtilment, segons que ens ho indica de manera tan sorprenent i persuasiva la cosmologia d’avui. L’església també ens introdueix a un espai diferent de l’habitual, a una mena de buidor sagrada on tot pot passar, a una ressonància còsmica que ens obre a preguntes que ens transformen.
Passar per davant d’un edifici pot suscitar ressonàncies molt diverses, d’indiferència o de curiositat, d’atracció o de repulsió. Depèn, en part, de l’imaginari que hi associem. Hem proposat, aquí, un imaginari d’una església buida des de tres vessants metafòrics: el de l’espai verd per a la respiració espiritual; el de l’estació tancada però des d’on podem començar nous viatges; el de l’observatori astronòmic on la reflexió íntima i la pregunta còsmica conflueixen –tres analogies que bé podríem emmarcar en una versió simplificada del que anomenem Atri dels Gentils–. No menystenim la fe consolidada, la creença convençuda, la pregària emotiva, la comunitat fervorosa que sent el temple com una ampliació de la llar i el manté amb vida. Però el temple també pot ser una pregunta, una estranyesa que interpel·la, una intempèrie desconeguda, fins i tot per a una persona sense cap fe religiosa. L’Esperit parla quan vol i on vol. En algun lloc, en algun moment, en el misteri del buit i del silenci, pot trasbalsar-nos i obrir-nos camins nous.
HUMANISME DIGITAL I HUMANISME CRISTIÀ
La Vanguardia (24 d'octubre de 2021)
S’entén com a humanisme digital l’afany de potenciar les capacitats humanes amb els nous instruments i possibilitats proporcionats per les tecnologies digitals, tot posant aquestes al servei de les persones. Informàtica, robotització i intel·ligència artificial han expandit moltes capacitats. Plantejar-nos les seves possibilitats i riscos du a noves formes d’humanisme, que intenten conjurar les pors a una deshumanització digital –ser espiat, castigat, apartat del futur– i proporcionar més possibilitats, coneixement i reflexió.
La pandèmia ha accelerat l’ús de les tecnologies digitals en el treball, l’ensenyament, el comerç, l’administració, la sanitat, la banca, la política, la cultura i la comunicació. Això crea noves formes de desigualtat social, que afecten les capacitats laborals, educatives i d’esbarjo, segons la capacitat d’accés de les persones a aquests recursos. Administracions públiques, empreses i associacions culturals, des de l’escala municipal a l’escala europea, estan dedicant molta atenció a aquests temes, que afecten l’economia, la indústria, la comunicació i la cultura, i també la concentració de poder en poques mans, les perspectives de governança, i les promeses transhumanistes de potenciació de la naturalesa humana.
La perspectiva humanista, no tan centrada en la immediatesa, reflexiona sobre les dimensions ètiques, antropològiques, sociològiques i filosòfiques d’aquests moviments de futur. Aquí presentem, concisament, un possible panorama de temes de reflexió des de l’humanisme cristià, des dels vessants ètic, espiritual i teològic.
La dimensió ètica és la més urgent, necessària i àmpliament compartida. Hi ha tecnologies que ens fan més independents i d’altres que ens fan més vulnerables. Les tres grans vulnerabilitats digitals es refereixen a l’accessibilitat, la intimitat i la veritat. Sense accés digital a gestions administratives, econòmiques i sanitàries, les oportunitats laborals, educatives i culturals queden molt minvades. Molts aspectes de la intimitat queden al descobert –contactes, opinions, preferències–, se’n fa ús comercial, i quedem a la mercè de noves formes de vigilància i de control. El tema de la veritat i la falsedat, de la calúmnia i l’odi, té gran rellevància en les xarxes socials, que estan produint una radicalització i polarització de la societat cada vegada més perilloses.
En la dimensió espiritual, l’entorn digital ens du a preguntar-nos per tres aspectes: el sentit de la vida, la comunicació i l’amor. En una societat en què els robots facin una part important de la feina es plantegen moltes qüestions laborals, però també espirituals: com omplir el temps lliure?, com omplir de sentit la vida?, com realitzar-se amb dignitat i plenitud? Les xarxes obren noves formes de realització compartida, d’amistat i de col·laboració, de comunitat, entre les quals les de neguit espiritual; fins i tot, podríem tenir la temptació que els ordinadors ens fessin de director espiritual, amb més informació i serenitat que les nostres. També l’amor es veu afectat per la digitalització: la relació amb persones allunyades pot trencar vincles amb les properes; les relacions per ordinador poden esdevenir sentimentalment molt intenses; els ordinadors poden suggerir parelles que tinguin afeccions i opinions força afins entre si.
En la dimensió teològica, es plantegen metàfores digitals de qüestions ben conegudes per la teologia, en el sentit que la computació pugui ser un reflex de la Paraula creadora. Tres exemples són: el lloc dels humans en el món; el perdó; i la resurrecció. Quan tenim en compte la relativitat del temps i de l’espai relacionada amb la quantitat d’informació necessària per descriure volums o intervals donats, el paper de la vida i de la intel·ligència en l’univers es fa desbordant. El perdó digital és una nova dimensió del perdó: els fets i les faltes perduren, exhibits, en la memòria; un perdó que permeti recomençar hauria d’esborrar a ulls públics una certa part de la informació. La resurrecció digital consisteix en la possibilitat (hipotètica i especulativa) de la prolongació informàtica de les persones enllà de la mort; s’hi plantegen qüestions com ara la identitat personal, el paper del cos i el desbordament del temps, però s’ignoren qüestions com el paper del judici, el premi i el càstig segons les accions. En definitiva, hi ha molt a pensar, i és urgent fer-ho.
PERSPECTIVES ESPIRITUALS DESPRÉS DE LA PANDÈMIA
La Vanguardia (22 d'agost de 2021)
Intentar una prospectiva sobre com evolucionarà el món després del daltabaix sanitari i econòmic i la perplexitat política de la pandèmia, i tenint en compte l’acceleració tecnològica, és imprescindible per a l’economia, la sociologia i la política. Cal fer estimacions realistes per tal d’optimitzar els projectes destinats a superar aquest episodi i planejar un futur al més digne i prometedor per a molts. En aquest context, també resulta d’interès examinar les possibles línies culturals i espirituals d’evolució. Aquí proposem uns elements de reflexió sobre aquest darrer tema, menys explorat que els altres.
La dimensió espiritual s’ha vist sacsejada durant la pandèmia per set factors: la presència accentuada de la mort; la consciència de vulnerabilitat vital i de limitació de les utopies tecnològiques; la importància de serveis essencials habitualment poc valorats; l’increment de l’atur i la pobresa; l’augment de les desigualtats econòmiques; les dificultats de les cerimònies de culte –en especial les de comiat als difunts–; la presència incrementada dels canals de comunicació digitals, en àmbits que van des de l’interpersonal i el familiar, fins a conferències i actes col·lectius de gran abast. Alguns d’aquests aspectes, en especial la mort, la pobresa i la importància dels treballs essencials, han fet posar més atenció en les dimensions espirituals de l’experiència humana i en la seva dimensió col·lectiva d’ajut i de servei.
Però també cal tenir en compte tres aspectes generals relacionats amb maneres diverses de sortir de la pandèmia i que podem comparar amb les sortides de la primera guerra mundial i de l’anomenada grip espanyola, fa poc més d’un segle. D’una banda, hi haurà una sensació d’eufòria i d’alliberament que estimularà l’afany de viure i la creativitat artística –com en els famosos “alegres anys 20”, especialment a França i als Estats Units–. D’altra banda, l’increment de les desigualtats suscitarà ira i rancúnia per part dels qui s’han sentit perdedors en aquest temps, i pot alimentar greus conflictes socials –com va passar, per exemple, amb les tensions socials a Barcelona, en què els beneficis econòmics de la neutralitat van ser acumulats per uns pocs–. En tercer lloc, el trauma social alimentarà odi contra el sistema polític i durà a populismes autoritaris que proposin solucions simplistes, dràstiques i involucionistes a problemes molt complexos –com va passar a l’Alemanya perdedora de la primera guerra mundial.
Caldrà doncs una espiritualitat que tingui tres característiques: ser molt sensible a la justícia social, ser portadora d’esperança i d’alegria de viure, i contribuir a donar a conèixer la complexitat real dels problemes.
Pel que fa a la justícia social, cal que l’espiritualitat insisteixi en la lògica de la generositat i dels aspectes enriquidors d’una reducció de la desigualtat, que exhorti a participar en l’assistència social al desvalgut, que mogui a promoure la millora de les condicions socials, i que estimuli la participació en la vida col·lectiva.
Una espiritualitat portadora d’esperança i d’alegria de viure, cal que ajudi a una reflexió sobre el sentit de la vida, estimuli l’autocrítica als propis desigs des d’una visió de conjunt de si mateix i dels altres, i desenvolupi la consciència, la responsabilitat i el goig d’una dimensió transcendent.
Una espiritualitat que doni a conèixer la complexitat dels problemes amb una visió que superi la immediatesa i que consideri interessos de conjunt, pot intentar, per exemple, les següents accions: enriquir amb una dimensió humana i social les visions ecològiques massa centrades en el planeta i l’economia; oferir espais de trobada per mitigar la radicalització i fragmentació de la societat i la crispació de les xarxes socials; tenir consciència del paper disruptiu de les noves tecnologies –teletreball, robòtica, intel·ligència artificial, ...– sobre les formes de treball; contribuir a les possibilitats del treball digne i de l’oci fructuós en la realització personal i el sentit de la vida.
En el cristianisme, aquestes vies tenen una llarga tradició, testimonis valuosos i organitzacions amb experiència. Cal, ara, que la seva concreció pràctica sigui entusiasta, esforçada, eficaç i adaptada a les circumstàncies noves del món.
REFLEXIONS SOBRE LA MORT I L'ESPERANÇA
La Vanguardia (20 de juny de 2021)
La pandèmia ha provocat ressonàncies espirituals intenses, enfrontant-nos a límits existencials. La reflexió sobre la mort s’ha fet inevitable en una societat poc acostumada a parlar-ne. Això desvetlla preguntes i angoixes: por al dolor i al desconegut, a perdre algú estimat, a deixar desvalguts els qui ens necessiten, ... Sigui com sigui, parlar de la mort redefineix les prioritats vitals, relativitza preocupacions i desigs, i ens recorda la fragilitat de la nostra condició. Meditar sobre la mort –filosofia i religió en tenen llarga experiència– pot donar més profunditat al gust de viure i a la sensibilitat envers els altres. Aquí oferim cinc reflexions des de l’humanisme cristià, referents a l’acció, el pensament, l’ètica, l’esperança i la transcendència.
El cristianisme és, entre d’altres coses, una crida a l’acció. Càritas o l’Hospital de Campanya de Santa Anna són exemples d’acollida, ajut i escolta. Però l’acció no s’exhaureix en l’emergència. Reclama també estratègies que corregeixin estructures injustes, i recerca al servei de la salut i el progrés de tothom, com ho demana la doctrina social de l’Església. El saber, l’esforç i la humanitat del personal sanitari i de les residències de gent gran mereix lloança i agraïment. També hem vist la importància de serveis essencials sovint poc valorats i mal retribuïts: tal com les Benaurances, la pandèmia ha capgirat provisionalment els nostres criteris de valoració.
L’humanisme cristià és també una crida al pensament sobre problemes existencials. En destaquem tres en la pandèmia: a) l’increment del nombre de defuncions per la Covid, que ha posat la mort en un lloc preeminent; b) la mort en solitud durant les primeres etapes de la pandèmia, tan colpidora; c) la concentració de defuncions a les residències de gent gran, que fa reflexionar sobre les condicions de vida en la vellesa i, d’altra banda, l’augment del nombre d’intents de suïcidi en gent jove, tan inquietant. Quin sentit té tanta mort, tanta destrucció econòmica, a la llum de la creença en la providència divina? Si pensem que Déu fa ser i deixa ser, autònomament, un món regit per unes lleis de la naturalesa, en què sigui possible una certa llibertat i plenitud vital, dintre dels atzars i dels conflictes de les passions humanes, la pandèmia no és vista com un càstig sinó com una conseqüència del dinamisme natural (mutacions dels virus) i social (aglomeracions humanes, viatges excessius). Creiem que, enllà de tot mal, Déu rescatarà les víctimes de la història.
La reflexió ètica ha tingut tres aspectes principals. En bioètica, la selecció dels malalts en condicions de disponibilitat limitada de recursos: a qui donar prioritat? En ètica econòmica, la producció de vacunes, el grau de guanys i la distribució a països pobres. En ètica política, la tensió entre economia i salut: avantposar economia a salut pot comportar milers de morts addicionals; avantposar la salut pot enfonsar molts llocs de treball. Les perplexitats dels polítics respecte d’aquests factors han estat considerables. Ha estat ètic, però, convertir-ho en un camp de batalla?
L’esperança és un element constitutiu de les religions. Les institucions religioses intenten oferir acolliment i escolta on els serveis públics no donen l’abast: és l’esperança de les obres de misericòrdia, de l’energia de l’esperit. En la mort, la religió procura un consol ampli i profund més enllà del de la família i els amics. La impossibilitat de celebrar funerals i d’acomiadar-se dels difunts ha fet que la mort tingués un element afegit de dolor existencial. Bona part del procés de resposta a la mort es confia a psicòlegs i psicoterapeutes mentre que els àmbits filosòfic i espiritual, més generals, queden en un terreny llunyà, en sintonia amb una visió molt centrada en l’individu. A diferència de les epidèmies anteriors, en què l’esperança religiosa era prioritària, avui l’esperança immediata de molta gent se situa més en l’àmbit de la medicina, però esperança religiosa i esperança mèdica es poden combinar bé, en una millor col·laboració entre ciència, humanisme i espiritualitat.
Finalment, el cristianisme proposa una visió transcendent, silenciada pràcticament en la cultura predominant. Creiem que fins i tot en les pitjors circumstàncies Déu ens acompanya. L’esperança de la resurrecció va més enllà del nostre amor i el nostre record. No és guany ni conquesta nostra sinó do de Déu, obert a tothom: Déu pot recordar els qui ningú no recorda i estimar els qui mai no han estat estimats. Però abans de la Resurrecció hi ha la Passió: no es tracta d’esperances ensucrades per vèncer la por a la mort.Els problemes immediats no han de fer oblidar problemes que persistiran: canvi climàtic, regressió autoritària, increment de les desigualtats, polarització i radicalització de la societat, paper de les noves tecnologies. Estem a les portes d’un món incert i nou.
CIÈNCIA I RELIGIÓ EN TEMPS DE PANDÈMIA
Ara digital (18 de novembre de 2020)
Un contrast entre la pandèmia actual i les anteriors ha estat el paper aparentment migrat de la religió, a diferència dels molts actes religiosos que protagonitzaren la resposta social a d’altres epidèmies. Això invita a la reflexió. La religió, ha quedat aparcada com un element superflu, impotent i superat? Podem considerar que una ciència racional ha vençut finalment una religió irracional? Podem imaginar que tant la ciència com la religió poden aportar elements valuosos a la societat?
Desglossarem la reflexió en quatre àmbits: psicològic, ètic, operatiu i ontològic. El punt de vista psicològic (com reaccionem en el més fons dels nostres pensaments, emocions i sentiments) i l’ontològic (quina és l’autèntica realitat del que ens volta i del que som) són els més profunds, mentre que l’operatiu (quins recursos tenim per solucionar la situació) i l’ètic (quins valors ens han de guiar en la gestió i distribució d’aquests recursos) són els més immediats i visibles.
En el punt de vista operatiu, la ciència –medicina, biologia, farmacologia–, l’economia i la política –hospitals, centres d’atenció, llars de gent gran, ajut econòmic a empreses afectades i gent sense feina, mesures de mobilitat social– tenen un paper predominant. Però la ciència, la gran esperança pràctica, no troba immediatament les respostes –ha d’investigar, provar, temptejar–; la política explora com distribuir els costos i reduir contagis, però amb vacil·lacions i contradiccions. Així, l’aspecte operatiu –amb una ciència amb recursos limitats, una política poc conciliadora, i una economia bastant depredadora–, tot i ser molt rellevant, no és l’únic a tenir en compte. Cal una escala temporal més àmplia i una obertura de visió més gran.
El punt de vista ètic –bioètica, ètica econòmica, ètica política, ... – es planteja quins valors han de presidir l’acció de la medicina, l’economia i la política; com ha de ser una distribució justa de recursos; fins a quin punt és admissible sacrificar llibertats en nom de seguretats, ... Ha d’analitzar la situació, denunciar els abusos, proposar actuacions que mitiguin tant de dolor com es pugui i obrin expectatives de futur. En el camp de l’ètica, la religió té força coses a dir, tot i que no sigui l’única font de valors. Sobretot, ha de donar veu als qui no tenen manera de fer-se sentir, ha d’aportar generositat a la mirada dels poderosos, i ha de contribuir a una solidaritat que superi l’estricta justícia.
Psicològicament, la religió pot contribuir com a solidaritat assistencial; com a comunitat espiritual; com a exhortació enllà de l’individualisme; com a serenitat que transcendeixi l’ara i l’aquí angoixants i superi ressentiments; com a energia que permeti depassar els límits usuals de la fatiga, les pors i els egoismes; com a disponibilitat d’una esperança íntima quan totes les promeses i les esperances fallen; com a acolliment transcendent quan tot s’enfonsa. Ara bé, no tothom necessita ni vol aquestes esperances; mentre no són afectats en profunditat, molts en tenen prou amb l’entreteniment, la comunicació, la informació trepidant, .... En aquest front, les tecnologies actuals proporcionen molts recursos –músiques, llibres, ciència, art, viatges virtuals, converses telemàtiques, ... : un autèntic tresor, afeixugat, però, per discursos d’odi, mentides, banalitats, i invasions de la privacitat.
Ontològicament, quan ens preguntem pel sentit de la realitat, hi ha hagut una tendència històrica a considerar les epidèmies com a càstigs divins. La ciència ha contribuït a esbaldir aquesta visió, tot posant de manifest la base natural d’epidèmies, catàstrofes, malalties, ...: no càstig ni revenja, sinó fragilitat i autonomia del món i de la vida. Però, on és Déu? És un invent dels humans o és la base de l’existència i la raó del sentit de les coses? Fins a quin punt aquesta pregunta és anàloga a la de si les matemàtiques són un invent humà o són la base de l’univers, de la vida, del dinamisme de la naturalesa? Què ens pot aclarir sobre el nostre ser i sobre el nostre sentit tot això que ens excedeix tant?
En síntesi, la religió pot ser una invitació a una racionalitat serena o una excitació de l’agressivitat, una esperança oberta o un instrument de poder. És un terme massa gran per treure conclusions universals i inequívoques. Ara i aquí, moltes de les preguntes i les savieses d’una religió oberta al misteri de Déu i a l’enigma fràgil del proïsme continuen sent pertinents, i poden contribuir a una paciència esperançada mentre la ciència –és la ciència una forma de l’acció de l’Esperit en la història? – busca solucions que tard o d’hora seran superades.