CARTA DE PASQUA 2024

 

Benvolguts amics i amigues:

La primaveral solemnitat de la Pasqua florida ––mare de totes les festivitats, en la tradició cristiana–– ens ha convocat a celebrar i pregonar un any més –actualitzant-lo– l’esdeveniment de la resurrecció de Crist, precedida del desemparament humà més desolador: la nit de Getsemaní i el suplici de la creu.

Des d’una perspectiva espiritual serena, l’experiència de vulnerabilitat radical infligida a Jesús no es pot obviar, malgrat la confiança en què la mort no tingui l’última paraula sobre la vida. En aquest sentit, la mirada retrospectiva de l’angelus novus suggereix que el pretès i ambigu progrés de la història no pot deixar a l’estacada cap de les persones injustament damnificades i excloses de la terra, mereixedores de redempció i d’esperança.

A l’epicentre del misteri pasqual, hi ha la troballa del sepulcre  buit, enigma crucial del cristianisme. L’absència desconcertant del cos del Senyor suscita tanmateix una forma inesperada de presència, de dinamisme generador de desig, de paraula, d’escriptura i sobretot de vida.

La buidor sepulcral es fa eloqüent: Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? No és aquí: ha ressuscitat! (Lc 24, 5-6). La tomba buida empeny a cercar i retrobar Crist entre els vivents, no pas en cap redós funerari. L’anunci pasqual confirma la intuïció persuasiva que resta quelcom indestructible –eternament viu– en cada mort. Prou diu el cor que, alguna cosa de qui aparentment ha deixat d’estar entre nosaltres, roman en nosaltres.

Els cristians som convidats permanentment a preguntar-nos com mantenir-nos fidels a l’esdeveniment inaudit de Pasqua, capaç de transfigurar la vida personal i comunitària. Perquè no es redueixi a simple projecció d’un desig il·lusori d’immortalitat, l’aprofundiment de la fe en la resurrecció del Senyor requereix una actitud contemplativa. En assumir la creu, Jesús ha posat de manifest –fent-la seva– la raó més pregona de la vida humana, que la genera veritablement i li confereix sentit transcendent: fer de la pròpia vida un do pels altres.

Si avui com ahir continua estesa per tota la terra una foscor (Mc 15,33) mortal de mal sense límits –llevar la vida a algú, és suprimir tota la humanitat–, els gestos agosarats, compassius i solidaris de moltíssimes persones d’arreu del món, en sintonia amb aquelles dones no resignades, disposades a ungir amorosament les despulles exànimes d’algú estimat, continuen possibilitant traspassar totes les pors –s’esglaiaren– i acollir la joia gratuïta d’una reconfortant bona nova tinguda per impossible: ha ressuscitat, no és aquí!  (Mc 16,6). És l’Evangeli del triomf del bé sobre el mal, de l’amor sobre l’odi, de l’alliberament sobre l’opressió, de la justícia sobre la injustícia, de la vida sobre la mort… Triomf no assolit amb la força de les armes, sinó amb la molt més consistent debilitat de l’amor.

Bona Pasqua!

Jaume Angelats i Morató
President de la Fundació Joan Maragall

 
CARTA DE NADAL 2023

Benvolguts amics i amigues:

A les portes del Nadal del Senyor, des de la Fundació Joan Maragall ens plau saludar-vos de nou i expressar-vos els nostres millors desigs per a la celebració de les festes nadalenques, espiritualment tan significatives.

Hem tingut ocasió d’iniciar la darrera setmana d’Advent a la Basílica de Santa Maria del Pi, amb un recital poètic i musical sobre El pessebre en la poesia catalana, en l’avinentesa de la commemoració del 800 aniversari del primer pessebre de Sant Francesc d’Assís.                  

El nounat posat a la menjadora per ser nodriment de tots, revela la vulnerabilitat de la condició humana. L’infant Jesús morirà a la creu… Però la seva destinació ineluctable, posa de manifest i potencia ––lluny d’abolir-la–– la cura que la vida requereix. En sintonia amb la sacralitat de la creació d’aquest món que tant estima, Déu s’hi encarna.

Som a les portes d’un altre Nadal, que ––malgrat tants escenaris devastadors de sang, odi i injustícies–– ens motiva a posar en relleu la dimensió sagrada del seu significat pregon: la vida de l’indefens és la d’un Déu inaudit, que pidola ajuda per sobreviure. Vet aquí la paradoxa del Nadal cristià! Se’ns reclama el gest primordial de l’acollida, sense el qual la vida no esdevé humana, abocada al desemparament. Qui tanca la porta de casa a una família inerme es contraposa a qui, en copsar l’esdeveniment més inesperat, és amatent per trobar en la nit Déu infant hostatjat en un pessebre…

En la carta apostòlica Admirabile signum, publicada en ocasió de la visita al Santuari del Pessebre de Greccio el 2019, el Papa Francesc escrivia: «El bell signe del pessebre, tan estimat pel poble cristià, causa sempre sorpresa i admiració. La representació de l’esdeveniment del naixement de Jesús, equival a anunciar el misteri de l’encarnació del Fill de Déu amb senzillesa i alegria. El pessebre és com l’Evangeli viu, sorgit de les pàgines de la Sagrada Escriptura. La contemplació de l’escena de Nadal ens convida a posar-nos espiritualment en camí»…

Cordialment,

Jaume Angelats i Morató
President de la Fundació Joan Maragall

 

CARTA D’ESTIU 2023

Benvolgudes, benvolguts:

Des de la FJM ens plau desitjar-los uns bons dies d’estiu, tan relaxants com sigui possible malgrat les xafogors i calorades previsibles. És una època de l’any marcada per la llum, la corporalitat, la família i la música. La llum s’anirà fent inclement en intensitat i lentament minvant en durada. El cos semblarà més feixuc en la calor i més anònim en la multitud. La família, en els dies que no estigui dispersa en vacances, trobarà algun moment per trobar-se i posar-se al dia. La música, en festivals i en festes majors, teixirà vincles socials circumstancials però evocadors. Que tot plegat els sigui agradable en el goig i suportable en l’adversitat.

L’estiu és, també, un temps de festes majors. En les festes majors, l’evocació religiosa semblarà, a una gran majoria, un toc vague i llunyà d’una tradició difícilment interpretable. També costarà d’entendre que les festes majors en aquesta època estan situades entre la fi de la collita i emmagatzemament del blat i l’inici de la verema. Collita, verema …: que llunyana sembla la natura de debò! Sants, litúrgies, …: que llunyana sembla la religió i les seves formes! El més profund de la realitat, allò que són les nostres arrels físiques, culturals, ontològiques -natura, Déu- se’ns fa invisible i remot i en vivim tan sols una reverberació de supermercat, allà on sembla que som lliures per triar i decidir al nostre grat, com si el món més profund no existís i els nostres desigs fossin la realitat més absoluta i imperativa.

Potser, si passen uns dies al camp o prop del camp, els pugui interessar el magnífic número de la revista Qüestions de Vida Cristiana de fa un parell de mesos, dedicat a les Ruralitats, és a dir, a les sensibilitats noves i antigues cap a la vida en un entorn rural i cap a una consideració de la nostra relació amb la natura. A començaments de setembre enviarem a tots aquells que hi estan subscrits o que són Promotors de la Fundació el nou número de Qüestions, que trobareu també a les llibreries, dedicat a Patrimoni, natura i espiritualitat, que acabarà d’arrodonir aquest gran tema.

Sigui com sigui, els agraïm una vegada més l’atenció que ens dispensen, i els reiterem el desig d’un estiu plàcid, serè i reposant.

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

 
CARTA DE PASQUA 2023

Benvolgudes amigues, benvolguts amics:

Un any més, ens plau felicitar-los per Pasqua, i desitjar-los una festa serena i esperançada. Hi ha moments en què l’esperança -per als qui n’hem tingut el do a través de Crist i de la fe en la seva Resurrecció- és una obligació moral -contra la desmoralització- i un compromís cívic de fortalesa i perseverança, i no tan sols un fràgil balneari d’optimisme psicològic. En el moment en què els escric, no puc saber si haurà començat alguna ofensiva militar a Ucraïna, si hi haurà hagut algun nou naufragi de migrants a la Mediterrània, o si s’haurà produït algun altre esdeveniment dels que posen a prova la capacitat d’esperança o la desmenteixen com una ingènua utopia. En termes cristians, la Resurrecció arriba després de la Passió, i no evita la creu ni a Crist ni a nosaltres. Per això, l’esperança en la Resurrecció ha de tenir prou força per travessar tantes nits de l’ànima i del cos, tants deserts de dolor i de decepció. Els desitgem que la fe no defalleixi, que l’esperança no trontolli i que la caritat no s’estronqui.

Per a aquest darrer trimestre del curs, els proposarem quatre activitats organitzades per la Fundació, algunes en col·laboració amb altres entitats -el Museu Diocesà, el MNAC, la Setmana de la Poesia de Barcelona-, la informació concreta de les quals aniran rebent en els propers dies. Són actes al voltant de la inspiració cristiana en arts escèniques, arts plàstiques, i ecologia i feminisme, així com al voltant de la poesia de tres grans pregàries del judaisme, el cristianisme i l’islam.  Esperem que puguin semblar-los interessants.

Reitero la nostra felicitació i el nostre desig d’una bona Pasqua per a tots vostès i les seves famílies.

Cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA D’ADVENT 2022

Benvolgudes, benvolguts:

Un any més, arriba Advent i des de la Fundació Joan Maragall ens plau saludar-los i expressar-los els nostres millors desigs per a aquest període espiritualment tan especial i significatiu.

Aquest any, les circumstàncies inviten a reflexionar sobre com en l’Advent es combinen dues grans visions del temps: la roda del temps (el temps cíclic) i la fletxa del temps (el temps direccional). Advent és, essencialment, un temps d’espera i d’expectativa i, en aquest sentit, apunta ansiosament cap endavant. D’altra banda, però, el fet de celebrar-lo any rere any el fa participar d’un temps cíclic, amb una dimensió de retrobament que, per entranyable i càlida que sigui, ens fa córrer el risc que el vessant de repetició, de manca de novetat, redueixi el factor d’espera a una afirmació convencional i rutinària.

Aquest any, la guerra a Ucraïna (que ens toca de ben a prop i de la qual som més conscients que de tantes altres guerres), dóna un toc especial, preocupant i tràgic a aquest temps d’Advent, un toc d’expectació preocupada per què passarà allà i per com ens afectarà també a nosaltres, a mesura que el fred vagi arribant i intensificant-se i incrementant el dolor allà i el cost de la vida aquí. Sense voler-ho, doncs, ens trobem en un temps d’expectació inquieta, sacsejats per notícies doloroses i perspectives incertes. Pot ser que aquesta situació intensifiqui l’esperit amb què vivim l’Advent i accentuï la seva dimensió d’espera, mirant cap endavant amb neguit i preocupació, plens d’ interrogants fonamentals, i àvids de pau, justícia i plenitud.

És una expectació que no culminarà pas, ni gloriosament ni satisfactòriament, el dia de Nadal, sinó que ens tindrà pendents, amb alt-i-baixos i sotragades, fins no sabem quan. Una mica semblant a això degué ser l’Advent original: un compàs d’espera sense certeses de dates ni de fruits, però amb una fe profunda en Déu, en el sentit final de tot plegat, dolor inclòs, mort inclosa, amb una redempció plena dels oprimits per les ambicions sense ànima dels poders.

Desitgem que l’entrellaçament entre els neguits presents i l’esperança religiosa els siguin propicis a la reflexió, la pregària i l’esperança, per difícil i dubtosa que en alguns moments ens pugui semblar.

Cordialment,
David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE PASQUA 2022

S’acosta la Pasqua. I com ens cal una Pasqua ben global, ben real, ben viva, en aquests temps de llarga Passió!: la crisi econòmica, la pandèmia, la inflació i, ara, la guerra a Ucraïna -tan perillosament propera a una guerra molt més àmplia, i tan feridora en la seva absurditat, desproporció, crueltat i mentida, i que ens fa oblidar tantes altres guerres-.

I moltes d’aquestes coses, tan imprevistes! També la Setmana Santa ens parla de dos grans imprevistos: la Passió de Jesús, tot just cinc dies després de la seva arribada triomfal a Jerusalem; i la Resurrecció, tres dies després de la seva mort a la Creu. Rere aquests dos imprevistos hi hem vist, després, una narrativa de salvació. Però, quina narrativa de salvació podrem trobar, algun dia, rere els imprevistos d’ara?

L’aspecte esperançador són les grans onades de solidaritat que fan treure forces d’on semblava que ja no en quedessin. Des de la Fundació Joan Maragall hem col·laborat, en la modestíssima mesura de les nostres possibilitats, amb el KIK (Club of Catholic Intelligentsia) de Varsòvia, entitat molt propera al gran drama de milions de refugiats a causa de la guerra. El KIK ens ho va demanar dintre de la xarxa de Pax Romana, de la qual també nosaltres formem part. Creiem que xarxes globals com Pax Romana, dedicada des de 1921, entre d’altres coses, al recolzament jurídic i polític dels drets humans des d’una perspectiva cristiana, complementen d’una forma ben necessària l’esforç més immediat i visible de les xarxes de solidaritat, tot posant una atenció especial en les condicions socials de les quals dependran la pau, la llibertat i la prosperitat del futur.

La pregària crea comunitat i eixampla la ment. Convé que ens faci conscients i actius en els patiments d’avui, però també que ens obri la ment cap al futur, en l’esperit de la Benaurança dedicada als pacífics, els pacificadors, els constructors de pau…

Des de la Fundació els desitgem una bona Pasqua, amb tanta serenitat, esperança, bona companyia i contemplació del vigorós revifament de la natura, com els sigui possible.

Cordialment,
David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE NADAL 2021

Amics, amigues:

S’acosta Nadal, un any més, i la vida passa. Felicitats en aquests dies, goig en aquestes Festes, joia en aquestes dates. Fa dos anys, ni tan sols imaginàvem la pandèmia; fa un any, ens felicitàvem en la incertesa; aquest any, ens felicitem en l’esperança. No es tracta d’un optimisme ingenu i passiu, sinó d’una voluntat de coratge, d’una expectació positiva, d’un horitzó de promesa, d’una acció generosa, malgrat la complexitat, les decepcions i les dificultats.

Així com l’esperança té elements d’exigència, també Nadal també té les seves exigències, i no tan sols els seus regals i les seves emocions. Hi ha el perill de felicitar-se per inèrcia, com una rutina convencional i fatigada, com una disciplina de la tradició i de la cortesia. Seria molt, però Nadal ens invita a més: a una calidesa civilitzada i amable que revifi records, renovi sentiments i actualitzi presències. I encara a més: a transcendir el sentiment individual i familiar i a participar del desig nadalenc de pau al món, de respecte entre els humans, de concòrdia entre els pobles i d’harmonia amb la naturalesa. I encara a més:  a esforçar-nos a estar atents i a viure allò que de diví ens anuncia la profunditat de la festa de Nadal.

A la Fundació tenim, també, les nostres esperances: reprendre activitats, culminar projectes, seguir impulsant la revista Qüestions de Vida Cristiana, i acompanyar-los en la reflexió, fins allà on els puguem servir. Sembla que s’obrin horitzons, encara que incerts, que ens encoratgen a mantenir-nos ferms en la nostra tasca.

Els desitgem un bon Nadal, i que l’esperança d’aquesta festa sigui, per a vostès i els seus, encoratjadora, reveladora i fèrtil.

Cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA D’INICI DE CURS 2021-2022

Benvolgudes, benvolguts:

Esperem que el mes d’agost els hagi estat ben agradable, amb bones oportunitats de trobades en l’àmbit familiar, i amb lectures i excursions que els hagin resultat relaxants i plaents. Al·ludeixo a aquests àmbits relativament íntims perquè altres aspectes de la vida col·lectiva –la celebració desbocada, multitudinària i provocativament insolent dels “botellots”, aquí, i l’abandonament de l’Afganistan a corre-cuita, deixant-hi tantes esperances truncades i tantes vides en perill- han resultat força inquietants, pels interrogants culturals que suposen, en el primer cas, i pels drames vitals i les conseqüències geopolítiques, en el segon cas. Poca cosa hi podem fer, però certament sumen més neguits als que ja teníem.

Tornem a començar, un any més, el curs. La Fundació Joan Maragall, com tantes altres entitats, empreses i persones, ha hagut de fer balanç del servei que fa, repensar les seves prioritats, remodelar les seves activitats, examinar les seves perspectives de supervivència. Tot això, certament problemàtic, ens fa sentir propers a tanta gent posada durament a prova. D’una manera o altra, tots plegats ens en sortirem, no sabem ben bé com, canviant, adaptant-nos, buscant camins, escoltant i interpretant els signes del temps, aprofitant oportunitats, corregint mancances, buscant col·laboracions, potenciant sinergies. És tota una feina col·lectiva, que demana combinar l’atenció a la immediatesa de les circumstàncies pròpies amb perspectiva solidària de conjunt.

També demana sacrificis concrets entre els quals els del personal de la Fundació, del director de Qüestions i del curador dels Quaderns que han permès o facilitat la continuïtat de la institució i de l’activitat en aquest any difícil.

Els enviem el tríptic d’activitats de la Fundació per al primer trimestre del curs. Creiem que és més significativa la voluntat de continuar la feina que no pas l’obligada reducció. Els en destaquem les línies principals.

El 25 d’octubre tindrem l’acte d’obertura del curs; farem balanç, explicarem projectes i escoltarem la conferència de la professora Begoña Román, amb el títol Les llibertats i els drets en temps de pandèmia: reflexions des de l’ètica. Si s’ho poden anotar a l’agenda, ens sentirem molt agraïts de la seva companyia.

A començaments de setembre vam enviar als subscriptors el nou número de Qüestions de Vida Cristiana, dedicat a Cartografies de l’essencial, un tema ben actual en aquesta època en què tirar endavant ens demana reflexionar, precisament, sobre què és l’essencial per a nosaltres, per a la societat, per a una vida digna i esperançada. A finals d’any tenim previst enviar el proper número dedicat a Crisi, pandèmia i gènere.

El 7 d’octubre, a les set de la tarda, a la Sala de la la Mercè de la Catedral de Barcelona hi haurà la conferència de Perico Pastor La llum de la Bíblia, en ocasió de l’exposició Chagall, els estats de l’ànima que el Museu Diocesà està fent dels gravats de Marc Chagall sobre temes bíblics,  amb la voluntat de sumar esforços entre la Fundació i el Museu. Com que Perico Pastor va il·lustrar, fa uns deu anys, la Bíblia Interconfessional, ens ha semblat que la seva experiència donarà una perspectiva interessant i singular de l’obra de Chagall.

El 20 d’octubre, a les 10:30h, hi haurà una nova visita al claustre de Sant Cugat del Vallès, dirigida per Josep Maria Jaumà, que proposa una interpretació global del claustre, no tan sols en els detalls particulars de cada capitell aïlladament, sinó en el seu conjunt, cosa que obre perspectives molt suggeridores per a la lectura teològica, sociològica i artística d’aquest conjunt magistral de l’escultura romànica. Precisament, el darrer Quadern de la FJM que vam publicar abans de la pandèmia, Entre capitells, exposa les tesis de Josep Maria Jaumà sobre el claustre de Sant Cugat.

També rebran, en versió electrònica o impresa qui en sigui subscriptor, un nou Quadern , Espiritualitat i pandèmia. Reflexions sobre el fracàs, la mort i l’esperança, que recull, en forma estructurada, les reflexions del Patronat de la Fundació sobre la mort en temps de pandèmia. Aquestes reflexions formaran part del que vam anomenar Tríptic de la pandèmia: la mort en solitud, el temple buit, la natura desbordada.

Així mateix, els fem notar el Taller de lectura dedicat al llibre de Nikos Kazantzakis El Crist de nou crucificat —una de les obres clàssiques de la literatura en grec modern— a càrrec d’Helena Badell, professora d’aquesta matèria a l’Escola Oficial d’Idiomes.

Procurarem continuar la sèrie de Píndoles reflexives, petits vídeos amb reflexions culturals diverses relacionades amb els àmbits de la Fundació i amb l’activitat dels seus diversos Seminaris.

En definitiva, no sabem del cert fins on podem arribar, però ens esforçarem per fer-ho el millor possible.

Ben cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA D’ESTIU 2021

Benvolgudes, benvolguts:

Fa poc, hem començat l’estiu. Desitjo que els sigui agradable malgrat les temperatures elevades, que el fan, a estones, bastant  incòmode. L’economia es comença a refer, la gent torna a circular; esperem que tots plegats ens n’anem sortint, especialment els qui estan en situació personal o familiar més crítica,  després d’aquest període de pandèmia tan inquietant  i encara no superat del tot.

L’última carta que els vaig enviar va ser a mitjan maig, acompanyant el nou número de la revista Qüestions de Vida Cristiana, dedicat a Epifanies de la finitud. Esperem que el plantejament general i els articles que n’hagin pogut llegir els hagin resultat interessants. Poder reflexionar amb una mica de calma, profunditat i llarg abast ajuda a sortir una estona de  les urgències punyents i de les presses atabaladores, i invita a veure la vida des d’una perspectiva més serena, sense que això signifiqui fugir d’una visió més o menys lúcida de les dificultats que ens volten.

Ja ha passat un mes des de la festa de la Pentecosta. Entre Pasqua i la Pentecosta els vam enviar l’enllaç a dos vídeos sobre la Resurrecció (un, sobre la resurrecció digital i la resurrecció cristiana, i un altre sobre la Resurrecció des de la mirada bíblica). De vegades concentrem tota l’atenció en la festa de la Pasqua, i no tenim prou en compte que el descobriment del Ressuscitat va suposar tot un període de dubtes, incerteses i dificultats de reconeixement per part dels deixebles. Tenir en compte tot aquest procés ens fa sentir-nos més propers a ells: ens invita a participar (com diu el teòleg Tomas Halik) en una Resurrecció contínua tal com participem d’una Creació contínua.

Som, ara, en el llarg període litúrgic dels diumenges després de Pentecosta, amb ressonàncies lluminoses d’estiu; és un període d’especial presència simbòlica de l’Esperit, tota una invitació a l’obertura espiritual, intel·lectual i social. Des de la Fundació, tot preparant el curs vinent, els desitgem unes bones festes de Sant Joan i de Sant Pere, tan nostres, i que durant aquest estiu se sentin inspirats i acompanyats, sense que les feixugueses de la meteorologia, del cansament i de la indiferència els aclaparin massa.

Ben cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE PENTACOSTA 2021

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

A començament de Setmana Santa els vam enviar una carta de salutació, en circumstàncies especialment inquietants per a tots, tot just començat el confinament per la pandèmia de la Covid 19. També els vam fer arribar unes reflexions i propostes molt oportunes sobre Cristianisme en temps de pandèmia, que ens va fer arribar el teòleg txec Tomás Halik -a qui hem sol·licitat que doni la conferència inaugural del curs 2020-2021, a mitjan octubre-, i un resum de les quals va ser publicat per La Vanguardiael diumenge 3 de maig.

Ja som a tocar de Pentecosta: com han passat els dies, i que durs han estat per a molts i que difícils seran encara! D’entre els dons de l’Esperit Sant, quina falta ens fan, especialment, saviesa, enteniment, ciència i fortalesa, per superar el millor possible aquestes circumstàncies i ajudar els qui n’han quedat més tocats que nosaltres!

Esperem que estiguin tan bé de salut i d’ànims com els sigui possible, segons el que els hagi tocat viure personalment i familiarment. En el cas que hagin patit alguna maltempsada especialment dolorosa, ho lamentem, els desitgem coratge i esperança, i els acompanyem des de l’esperit.

Han estat dos mesos excepcionals, socialment trasbalsadors, que donen per a moltes reflexions, de l’àmbit íntim –les experiències emocionals, intel·lectuals i espirituals d’aquest temps de confinament a casa mentre a fora s’expandia la malaltia i avançava la primavera: quin contrast!-, fins a les dimensions socials –el nombre de morts i de malalts, l’esforç de metges, infermers i cuidadors, el trontollar de l’economia, de l’educació, de les llibertats-, passant per l’àmbit religiós –temples tancats, cerimònies televisades des de temples coneguts però buits d’assistents i amb molt de públic des de casa, esforç assistencial, preguntes sobre Déu, la natura i la societat-, i les noves prestacions  de les xarxes informàtiques –videotelefonades, videoconferències, concerts, pel·lícules, entrevistes, visites virtuals a museus i ciutats, …: un desbordament, per als qui hi han tingut accés i s’hi han sentit interessats. Entre les reflexions molts diverses que han arribat d’arreu, esmentem un llibre imminent del Papa Francesc, La vida després de la pandèmia, que probablement els interessarà.

A la Fundació Joan Maragall, hem hagut de cancel·lar els actes públics anunciats i endarrerir, fins no sabem quan, els previstos, però hem continuat les activitats internes, per videotrobades –reunions de seminaris (patrimoni sacre, ciència i fe, història…), els tallers de lectura sobre el Blaquerna i el Llibre d’amic i d’amat de Ramon Llull i sobre els Quatre quartets de T. S. Eliot, preparació de publicacions…

Esperem que dintre de poc, al llarg d’aquest mes de juny, els Promotors puguin rebre un número de la revista Qüestions, un volum de la col·lecció Cristianisme i Cultura, amb un aplec de part dels articles publicats per Lluís Duch a la revista Qüestionsdurant molts anys, i un Quadern. Per a començaments d’octubre, tenim prevista la realització de l’Aula Joan Maragall –una de les activitats internes habituals de la Fundació, que aquest any serà impartida per la teòloga Lucía Ramon, de València, que farà una comparació del feminisme religiós i el feminisme laic–, i la conferència inaugural, a càrrec del teòleg txec Tomáš Halík.

Per la nostra banda els anirem mantenint informats com és habitual i a través d’uns vídeos, que hem anomenat “píndoles reflexives”, com el que els adjuntem a continuació, amb l’objectiu de mantenir el contacte i compartir la reflexió que la Fundació va portant a terme.

Anirem reprenent les activitats públiques al ritme i en les condicions que ho aconsellin les autoritats sanitàries i el discerniment de la prudència. Mentrestant, els desitgem que puguin anar recuperant el contacte directe amb la família i els amics, i amb la natura, en aquest moment tan exuberant en els jardins, els parcs, els boscos i els camps.

Ben cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE SETMANA SANTA 2020

Benvolgudes, benvolguts:

Des de la Fundació Joan Maragall, amb les activitats hivernades per confinament, i des de les circumstàncies sanitàries i econòmiques tan dures que estem vivint, els saludem ara que és a prop l’inici de la Setmana Santa.

Quina Quaresma tan dura per a tots plegats! Com tardarà encara la Pasqua de la salut i de la prosperitat, encara que ja sigui propera la Pasqua de la Resurrecció i de l’Esperit! Ens colpeix llegir notícies sobre tantes morts en solitud, sense la possibilitat d’acompanyament de cap persona estimada o propera; sobre tanta gent gran en residències en condicions extremes, amb cuidadors malalts i sense l’escalf de cap visita; sobre tanta gent que va perdent la feina. Que proper se’ns fa –pel als qui tinguin ganes o ocasió de pensar-hi– la desolació de l’abandonament del Divendres Sant, i la impotència dels acompanyants al peu de la Creu! Setmana Santa amb esglésies tancades, sense altra celebració que la que vulguem fer lliurement en el nostre pensament i el nostre cor, potser amb algun acompanyament televisat o compartit amb altres per xarxa.

Pensem en vostès. Desitgem que estiguin el millor possible, i que tinguin paciència, fortalesa i esperança per superar les adversitats que els puguin afligir. Fe i cultura –la combinació estudiosa i creativa de les quals és l’objectiu central de la Fundació– ens poden ajudar a relativitzar el jo, l’ara i l’aquí, aquests tres grans condicionants de l’experiència, i a tenir una serenitat més esperançada,  una espera menys amarada d’urgència i d’angoixa, i una espiritualitat més solidària.

Rebin des de la Fundació, una salutació cordial, malgrat l’actual encongiment dels ànims

David Jou,
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA D’ESTIU 2020

Benvolgudes promotores, benvolguts promotors, amigues, amics:

Ja ha passat un mes des del solstici d’estiu i la festa de Sant Joan. En aquelles dates, habitualment tan belles, vam viure el pic anual de la llum i una esperança tímida i expectant d’una baixada de la pandèmia. Els diversos rebrots recents, però, són un recordatori seriós i una alerta preocupant de la situació encara molt fràgil i inestable de tota la societat, en la salut i en l’economia, en les relacions humanes, en l’educació i la cultura, i una recomanació de prudència. Posem-hi totes les precaucions possibles i preguem per saber estar a l’alçada de la paciència, la serenitat, la generositat i l’esperança que calen i caldran en aquestes circumstàncies.

El 7 de juliol vam tenir la reunió anual del Patronat de la Fundació, en què fem balanç del  curs que acaba i projectes per al curs següent. Les activitats han quedat molt marcades per les situacions de confinament i les precaucions referents a tota mena d’actes públics, que han deixat en suspens els actes presencials. Hem acudit, doncs, com tantes altres entitats, als nous mitjans digitals i telemàtics de comunicació, fent mitjançant telereunions les sessions del patronat i dels diversos seminaris de la Fundació, i dels Tallers de Lectura, que aquest any han estat dedicats al Blanquerna i l’Amic i l’Amat de Ramon Llull i als Quatre quartets de T. S. Eliot. També hem continuat les publicacions, amb un nou número de la revista Qüestions, dedicat a Les reconciliacions, un nou llibre de la col·lecció Cristianisme i Cultura, Parlar de Déu, parlar de l’home, un aplec d’articles de l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, traspassat l’any passat, i un nou Quadern, Trenta poemes sobre el Parenostre i els Salms, amb alguns poemes meus.

Intentarem reprendre les activitats presencials, restringides en aforament però potenciades en paral·lel amb la connexió a distància per ordinador, amb activitats com ara la sessió inaugural del curs, en què comptem amb la participació del conegut teòleg i activista cultural Tomáš Halík, de Praga; amb l’Aula Joan Maragall, que enguany impartirà la teòloga valenciana Lucía Ramón sobre el tema Feministas agnósticas y feministas cristianas: un diálogo inexplorado; amb un taller de lectura sobre el Nabí de Josep Carner, dirigit per Jaume Subirana i, tan bon punt sigui possible, amb l’acte Tres pregàries: el Parenostre cristià, la Shemoneh Esreh jueva, l’Al-Fàtiha musulmana,  una sessió en què ens seran presentades breument i comparativament tres grans pregàries del cristianisme, el judaisme i l’islam, com a obertura a camins espirituals transitats per milions de persones però que, tenint-los tan a prop, desconeixem tant.

Altres activitats de la Fundació al llarg del curs vinent tindran com a fil conductor el que hem anomenat, simbòlicament i amb afany de síntesi, el Tríptic de la pandèmia: la mort en solitud, el temple buit, la natura desbordada. Volem reflexionar sobre el que ens està passant, des de la perspectiva de l’humanisme cristià en diàleg amb les vicissituds, problemes i esperances del món contemporani, aprofundint en tres grans aspectes: el significat i les circumstàncies –mèdiques, legals, socials¬– de la mort i com la seva consideració il·lumina aspectes de la vida; les fronteres obertes de la religiositat, des de les inquietuds individuals de l’espiritualitat fins a la solidaritat i la celebració comunitària; i la relació entre els humans i una naturalesa que ens desborda amb el virus o que desbordem amb la tecnologia, des de les greus incerteses ecològiques fins a les possibilitats prometedores i inquietants de la intel·ligència artificial. De fet, aquestes qüestions són tres eixos de l’humanisme de sempre, però intensificades per la incertesa, la urgència i la magnitud d’algunes preocupacions d’avui: la reflexió sobre què som –antropològicament, religiosament–, on anem i on voldríem anar –socialment, políticament–, i què fem i podem fer per anar-hi –tecnològicament, culturalment, èticament.

Aprofito per agrair-los el seu interès, i per desitjar-los uns dies agradables amb la família, un repòs –si pot ser– de les tensions i neguits, una combinació agradable d’entreteniment i de reflexió,  i un pensament per als qui ho estan passant malament i un agraïment vital per allò de bo que ens pugui passar.

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

 
CARTA DE TARDOR 2020

Benvolgudes amigues/benvolguts amics:

Ja som a finals d’octubre. S’acosta Tots Sants i el dia dels morts: una invitació, com cada any, a un moment de contemplació, d’intimitat, de record, de mirada serena a la natura que decau i que es prepara per al repòs hivernal. Aquest any, però, les circumstàncies agiten els esperits i ens allunyen de la serenitat anhelada. Moments d’un enfonsament econòmic tan gran i de tantes incerteses, especialment en els camps sanitari, econòmic, assistencial, cultural, inviten a pensar en els damnificats de primera línia –difunts, malalts, gent que ha perdut la feina– i en les persones amb responsabilitats públiques –polítics, epidemiòlegs, metges, infermers, personal de residències de gent gran, i mestres– per la feixuguesa de les seves obligacions. Convé tenir-los presents en el pensament, en la pregària i en les possibilitats d’ajut que estiguin a les nostres mans.

També em sembla oportú evocar tres difunts recents del nostre àmbit religiós: el bisbe Pere Casaldàliga –llunyà en l’espai però no en l’esperit–, el pare Manel, i el monjo i historiador Hilari Raguer. Són tres personalitats molt diferents, tres testimonis de lluita perseverant contra la injustícia o l’adversitat que, sense rendir-se, han trobat en el cristianisme una energia i una esperança que han il·luminat amb un sentit més profund i expansiu la seva acció. En un moment en què ens cal vigor, tenacitat i generositat, és bo tenir-los presents.

Celebrem la publicació de l’encíclica Fratelli tutti, del papa Francesc, el 3 d’octubre. Començar l’encíclica evocant la trobada de Sant Francesc amb el Soldà d’Egipte, fa vuit-cents anys, i la trobada del papa Francesc amb el Gran Imam del Caire a Abu Dabi, el febrer d’aquest any, resulta tot un manifest pràctic en favor del diàleg interreligiós, de la trobada intercultural, i de la construcció de pau i de justícia, on tots som cridats. Més que qualsevol nou desenvolupament tecnològic, el que més necessitem és aliment, salut, cultura, pau i justícia. Els invito a llegir l’encíclica, que desprèn energia. Des de la Fundació, procurarem estudiar-la i comentar-la, en el context de l’actualitat i en la perspectiva del conjunt tan ric de la Doctrina Social de l’Església.

En aquesta línia de construcció de la pau, també convé recordar el setanta-cinquè aniversari de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, celebrat el 24 d’octubre. En la nostra època de globalització semblaria lògic que organitzacions d’abast mundial com aquesta fossin reforçades, en cerca d’una governança global més justa. Dissortadament, no és així, i l’ONU passa per mals moments. Em sembla oportú llegir i considerar la llista dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per al 2030. Comparar-la amb les propostes genèriques expressades en les encícliques socials de l’Església resulta interessant. Rere l’aparença administrativa de la llista bateguen aspiracions molt vives de la humanitat, com passa també amb la Declaració dels Drets Humans del 1948. Aquella Declaració, aquests Objectius, constitueixen un bon element de conversa entre esperances laiques i esperances creients, que seria interessant de considerar en aquests temps tan freturosos d’esperances.

Pel que fa a la Fundació, el 19 d’octubre va tenir lloc, a l’Aula Magna del Seminari Diocesà de Barcelona, la inauguració del nostre curs 2020 – 2021. Ens va acompanyar el bisbe auxiliar Sergi Gordo. Aquest any, vam sol·licitar la conferència inaugural a Tomáš Halík, un dels teòlegs i intel·lectuals txecs internacionalment més reconeguts d’Europa que, per les seves contribucions al diàleg interreligiós i amb els allunyats de la religió, i per la seva defensa dels drets humans i de la llibertat religiosa, ha rebut un gran nombre de reconeixements internacionals. Ha publicat molts llibres, s’expressa amb claredat, pensa amb profunditat, escriu amb agilitat. Recomanem que escoltin o llegeixin la seva conferència, substanciosa i ben estructurada, titulada Llegint els signes del temps, que els hi oferim en aquest mateix neswletter amb el vídeo subtitulat en català o que poden trobar al lloc web de la Fundació també en text.

En la seva conferència, Halík expressa la frustració, cansament, impotència, desengany i por de molta gent . Les seguretats vacil·len, la confusió i l’opacitat neguitegen. La proposta de Halík és confiar, donar una altra oportunitat al cristianisme, insistir més en la idea positiva de “moment axial” –caracteritzat per globalització i la fusió i connexió de cultures– que en els aspectes negatius de la idea de “crisi”, reflexionar sobre l’experiència històrica d’Europa, imaginar una nova teologia de la història contemporània. En aquesta perspectiva, Halík es refereix a la tarda de la fe, “moment d´un viatge espiritual, la baixada a les profunditats, el moment adequat per al desenvolupament de la vida espiritual. La tasca de la tarda de la vida és assolir la maduresa; és un camí cap a la saviesa vespertina”. Les seves propostes resulten ben properes a una institució com la nostra.

Desitgem que tinguin una tardor el més rica i serena possible, dintre de l’entorn tempestuós en què probablement ens continuarem movent. Crec que els textos a què m’he referit en aquesta carta –Encíclica del papa Francesc, Objectius del Desenvolupament Sostenible de l’ONU, conferència de Tomáš Halík– els poden fer una bona companyia i encoratjar-los en moments de desànim.

Cordialment,

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE NADAL 2020

Amigues, amics:

Nadal i la constel·lació de festes que l’acompanyen ja són a tocar, més incertes que mai. Els problemes relacionats amb les possibilitats de reunions familiars són, vistos a gran escala, ben petits: ja hi haurà altres ocasions de trobar-se. Però a la pràctica, quan enfoquem la visió en la vida real, constatem quina importància tenen aquestes trobades, el seu caliu de proximitat i de vida. Any rere any, representen una fita ben particular, no tan sols en si mateixes i pels que hi són presents, sinó també per la memòria d’altres anys i per les ombres vives dels absents, siguin llunyans o  difunts. Els desitgem que totes aquestes complexitats càlides –no mancades, de vegades, d’espines doloroses de nostàlgies o d’incomprensions– els siguin tan generoses en íntima riquesa com sigui possible en les circumstàncies en què vostès es trobin.

L’any que deixem enrere, quina devastació ha portat! Difunts, endeutaments, atur, empreses tancades, projectes truncats, viatges anul·lats, trobades que s’han anat posposant fins no sabem quan, … Sembla, en canvi, que la guerra, l’odi, la repressió i la polèmica tinguin més bona salut que nosaltres: no cessen mai, no es cansen mai, troben vigor i combustible on nosaltres trobem neguit i aclaparament. Dit això, amb quines esperances començarem l’any? Les vacunes –i l’esplèndid esforç internacional, incessant, frenètic, de milers de persones intentant comprendre la malaltia i aportar-hi remei–, els acords econòmics de la Unió Europea per ajudar a mitigar els efectes de la pandèmia més o menys solidàriament entre els diversos estats membres, i el canvi imminent de president als Estats Units –aportant una mica més de reflexió i de voluntat d’entesa a un món tan necessitat de més apropaments i converses–, són tres referències valuoses, però totes elles incertes. Caldrà resistir, saber esperar, esforçar-se a ajudar, i intentar pregar, tan a fons com es pugui.

I caldrà, també, preguntar-se per quina mena d’energia, de consol o d’esperança trobem en la nostra experiència religiosa. Des de la Fundació, no podem obviar aquesta qüestió. Com hem viscut aquesta experiència? Què ens ha aportat? La minva forçada del culte, la relativa invisibilitat de la resposta religiosa a escala pública –en comparació amb el protagonisme gairebé teatral que havia tingut en epidèmies i desastres d’altres èpoques–, pot resultar una mica desconcertant o decebedora. Ara bé, quantes qüestions ètiques, psicològiques, espirituals, sociològiques i filosòfiques s’han plantejat agudament durant aquest temps, i quina presència hi pot tenir la reflexió religiosa! I l’esperança religiosa més profunda, com pot acompanyar en el destret quan totes les altres esperances ja no tenen res a dir!

Els Promotors ja deuen haver rebut el volum de reflexions Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció, de Dag Hammarskjöld, que hem publicat recentment a la Fundació i que es trobarà disponible a les llibreries del país a partir de la segona quinzena de gener. Els resultarà sorprenent que un polític –secretari general de l’ONU entre 1953 i 1961– es plantegi de forma sostinguda i amb tanta frescor i passió temes tan espirituals, tan poètics, tan existencials. També els pot acompanyar el conjunt de quatre vídeos Lectures de Fratelli tutti, que trobaran a la pàgina web de la Fundació: quatre visions des de perspectives diferents, focus encreuats que els aportaran idees i suggeriments. Val la pena llegir l’encíclica pausadament, com una forma enèrgica, espiritual i estructurada de parlar d’esperances ben profundes, en les quals cal perseverar.

La sacsejada de la pandèmia també ha afectat la Fundació. Com tantes altres entitats, la situació econòmica que travessem és molt complicada, i posa en risc la continuïtat mateixa de la Fundació. L’any 2021 haurem de reduir molt les activitats i les publicacions, segons els condicionants econòmics que ens imposa la minva dràstica de subvencions i ajuts. Hi posarem tant d’esforç, tanta voluntat, tant de sacrifici i tanta imaginació com podrem, per tal de superar aquestes dificultats. No cal dir que si algú de vostès està en condicions de fer un donatiu , li n’estarem molt agraïts. Som conscients que arreu hi ha necessitats i que les disponibilitats són més limitades del que la bona voluntat voldria.

Reitero els millors desigs per a tots vostès de part de la Fundació en la proximitat de Nadal, i els saludo cordialment

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

CARTA DE QUARESMA 2020

Benvolgudes amigues/benvolguts amics:

Estem vivint, en diversos aspectes, una molt llarga i feixuga Quaresma existencial, social, econòmica, bastant més exigent que la Quaresma usual: més llarga, més incerta, més dura, perquè ens fa privar-nos de coses més valuoses que una menja concreta: d’unes companyies, d’unes converses, d’uns bescanvis que contribuïen al nostre sentit, al nostre benestar de cor i d’esperit.

Quan em posava a escriure’ls aquesta carta, m’han vingut a la ment, espontàniament i de sobte, una frase i una imatge.  La frase ha estat: “Els trobem a faltar”. Crec que aquesta idea és la més estesa en la societat d’avui. Tots trobem a faltar alguna presència, alguna companyia, algun àmbit de trobada, una falta que en alguns casos pot ser molt dolorosa. També nosaltres, com a Fundació, trobem a faltar el públic que ens acompanyava. Intentem mantenir-hi la relació tant com podem, a través dels mitjans telemàtics que ens són accessibles. De tant en tant, els anem enviant vídeos breus, píndoles reflexives, sobre diversos aspectes del que anem vivint –i que esperem que els puguin acompanyar uns minuts i ser-los útils com a estímul–, però com més ho fem més ens adonem de la importància de la presència de vostès, del caliu humà directe, de les activitats presencials com a marc de trobada i de conversa entre vostès i nosaltres i entre vostès mateixos. Teixir trobades i companyies és un dels aspectes més agradables i encoratjadors de moltes Fundacions, i també, és clar, de la nostra.

La imatge que m’ha vingut a la ment, junt amb la frase que els esmentava al començament, ha estat la d’una taula llarga i buida, un altre referent que ens toca a tots de prop. Una taula ben parada, a l’espera dels comensals –familiars, amics–, quin àmbit de vida, d’humanitat, de civilització és! I quantes taules estan buides, avui, en cases, en restaurants, esperant els comensals que els donin vida, que les facin complir la seva funció d’aplegar i d’oferir!. I així com un bon menjar compartit és un àmbit de civilització, també ho és la proposta quaresmal de dejuni o d’abstinència, una ocasió de practicar l’autodomini, de reflexionar sobre l’escassedat, les privacions i els límits. Autodomini, sobrietat, consciència dels límits, com es troben a faltar quan es parla de la crisi social i ambiental! És difícil entendre perquè aquestes propostes han estat ridiculitzades i menystingudes, quan tenen tant de sentit humà i espiritual. Potser perquè les havíem anat deixant esllanguir com simples tradicions convencionals buides de sentit i d’esperit.

Precisament fa poc que hem publicat el número 267-268 de la revista Qüestions, titulat “Cristianisme contracultural”. Massa acostumats a veure el cristianisme com un element de tradició cultural, més aviat fatigat i no gaire ric en noves energies, és oportú –encara que sorprenent– considerar-lo des de la perspectiva de la contracultura. L’anomenada contracultura intenta inquietar la cultura establerta, desvetllar la cultura adormida, sacsejar la cultura anquilosada, desbordar la cultura restrictiva, provocar la cultura amansida. Així va ser el cristianisme dels apòstols, de sant Pau, dels primers cristians. I quan voldríem que el cristianisme fos ferment, llevat, sal, llum, energia, no va malament acudir als seus aspectes més inquietants per a la cultura convencional: els últims seran els primers, qui vulgui ser el primer que sigui el servidor de tots, la set vora el pou de la samaritana, les benaurances i les paràboles, la passió i la resurrecció.

Entre les sorpreses que poden donar les experiències espirituals, hem publicat, també, el llibre Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció, de Dag Hammarskjöld, que fou Secretari general de l’ONU entre 1953 i 1961 i que morí en acte de servei en un accident d’aviació al Congo. Les seves breus notes gairebé diàries, moltes d’elles d’una vibrant dimensió espiritual, sovint introspectives, tenen en ocasions una gran força poètica, que difícilment imaginem en un polític, tan sovint aclaparat per l’acció extenuant de les lluites quotidianes.

Aprofitem per a enviar-los un altre vídeo, inspirat en tres metàfores ben suggeridores que ha emprat Gabriel Magalhaes –autor portuguès que sovint publica a La Vanguardia, i que va ser el ponent de l’Aula Joan Maragall de 2016 i amic i col·laborador nostre-: l’experiència religiosa com a mirall que ens reflecteix i ens  revela una mica què som, com a casa on habitem i on acollim, i com a illa del tresor que ens invita a una aventura permanent.

Des de la Fundació els desitgem que aquest temps quaresmal, en què la privació és expectativa d’esperança i en què els dies s’allarguen, la natura es desperta i es comença a respirar la primavera fins i tot abans de la seva arribada, els sigui un temps de reflexió pausada i serena, i pugui posar una mica de pau en els seus neguits i dolors.

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall