El 9 de novembre va morir, a Girona, l’escultor Domènec Fita. Bona part de la seva obra, de gran qualitat i rica en inspiració, va ser dedicada a l’art religiós, o impregnada de sensibilitat religiosa, d’inquietud renovadora i d’esperit de modernitat. Per això, des de la Fundació Joan Maragall hem volgut tenir un record per a ell i homenatjar-lo d’alguna manera.
Ens hem adreçat a Narcís Comadira, poeta i pintor, gran coneixedor de l’obra de Fita, per demanar-li un escrit seu. Ens ha permès de compartir amb vosaltres la seva oració fúnebre per Domènec Fita, oració fúnebre d’un gran poeta per a un gran escultor.
Us adjuntem el text, amb el desig que enllà del seu valor intrínsec us estimuli a buscar i contemplar la seva gran obra, viva expressió del diàleg fe i cultura. El Crist jacent de Girona, l’abat Oliba de Vic, el Sant Benet de Montserrat, les seves contribucions a les naus laterals i el seu terra ceràmic a l’entrada de la Sagrada Família de Barcelona, el seu monument al General Moragues a Sant Hilari Sacalm, els seus vitralls en diversos edificis, són una mostra especialment significativa de la seva aportació àmplia i apassionada a l’escultura.
En la mort de Domènec Fita, per Narcís Comadira
El poeta francès Stéphane Mallarmé va escriure un poema, dedicat a Edgar Allan Poe, que comença amb un vers famós: “Tel qu’en lui même enfin l’eternité le change” (Tal com en ell mateix, finalment, l’eternitat el canvia). Sí, la mort ens canvia definitivament en nosaltres mateixos, perquè ens fixa per sempre. Un cop morts, ja no és possible cap canvi. I això adquireix el seu sentit més ple en les persones que han estat realment actives i creatives. El doll de la creativitat s’estronca per sempre. I el doll de l’afecte també. Domènec Fita era altament creatiu, això és conegut de tothom. Però també era un home bo, capaç d’estimar i de comunicar el seu afecte. Aquell afany que tenia sempre de transformació de la matèria s’ha quedat aturat per sempre. I aquell caràcter acollidor ja no hi serà més. La mort tot ho arrabassa i és trista pels que encara som vius, perquè trobem a faltar aquella persona que ja no hi és.
Vaig conèixer en Fita quan jo era un marrec de quinze anys. Em sembla que encara anava amb calces curtes. Un bon dia, en Manel Nadal, Cap de l’Agrupament escolta, em va pujar al seu dos cavalls i em va dur a Sarrià de Dalt. Jo portava alguns dibuixos que havia fet. En Fita era jove. Devia tenir uns trenta anys. Em va acollir amb la seva cordialitat natural. Des de llavors hi vaig anar els dijous a la tarda a dibuixar. La primera imatge que em ve quan hi penso, és la d’un àngel de ferro que tenia clavat a la paret de la terrassa. Era una prova dels àngels de la capella del seminari.
Fita. Escultura, Fundació Fita, Girona, 2008
Ara penso en aquell responsori d’enterrament que diu: “Que els àngels t’acompanyin al paradís…” Aquell àngel de Sarrià de Dalt, els àngels de la capella de Sant Martí, i ara avui els àngels del responsori de difunts se’m fan presents amb el seu significat, amb la seva relació i la seva transparència. Els àngels d’en Fita són àngels sense cos, transparents. I és que els àngels no en tenen, de cos. Són esperits purs que poden ser a tot arreu i per això els representem amb ales. Són missatgers i són protectors. Els àngels d’en Fita són tan poc representatius que gairebé no hi són: una línia que els envolta el cos que no tenen. Aire, buit, transparència. Sé que em van impressionar molt en la meva adolescència.
Quan vaig conèixer en Fita, ell estava fent el Crist jacent de la catedral.
Foto: Capítol de la Catedral de Girona
Al seu taller, sota la claraboia, hi havia aquell cos de fang tot tapat amb draps molls perquè el fang no s’assequés. El cos era de color de fang, sí, però adquiriria la seva llum corprenedora quan es traslladés a l’alabastre. I la seva llum, la de la mort, el faria gairebé transparent tot i ser tan corpori. La lassitud dels membres, les mans sense vida.
Ara penso en les mans d’en Fita, que no podia tenir quietes, que estaven sempre actives, que, de fet, pensaven. La mà dibuixava una línia i la línia es transformava en una flor, en un gos, en una cara, en un àngel. El cervell la guiava, és clar, però també el cor. Els ulls havien vist i mirat la flor i el gos, i el cor havia sentit l’àngel. Però tot sortia de la mà, d’aquella línia contínua que envoltava, limitava i suggeria.
En Fita no podia estar sense dibuixar. Llavors, quan érem joves, a la que et descuidaves, et feia un dibuix. Era una manera de dir-te que t’estimava. Transformava els teus trets físics buscant els teus trets anímics. En feia un dibuix que prenia una personalitat pròpia. A vegades t’hi assemblaves. Altres no tant. Però en Fita hi buscava alguna cosa que tu eres i que no sabies i que potser et volia mostrar. I, generós, després et regalava el dibuix.
Em va ensenyar moltes coses, de l’ofici, evidentment, però també de la vida. Però jo crec que el més important que em va ensenyar va ser el sentit de la llibertat. A ser jo mateix, a no voler imitar ningú, a no acomodar-me en les meves troballes, a buscar sempre aquell sentit amagat que una nova tècnica, un nou procediment podien tenir. Ell no va parar de canviar. Treia partit de tot.
I ara se’n ha anat per sempre. Mentre el recordem, continuarà vivent. Quan tots nosaltres ja no hi siguem, continuarà vivent en la seva obra. Aquest és el destí dels humans. La fugacitat. Dels cossos, de les obres, de la memòria.
Som a l’església de Sant Josep. L’obra mestra del seu gran amic Joaquim Masramon. Ell hi va col·laborar. Va ser un projecte que en Fita va viure intensament. M’ho havia dit. Aquestes escultures són seves.
1960 Crucifix. Parròquia Sant Josep. 200 cm alçada. Talla de fusta. Fita. Escultura, Fundació Fita, Girona, 2008
1965 Majestat. Parròquia Sant Josep. Girona. 75 cm alt Talla de boix Fita. Escultura, Fundació Fita, Girona, 2008
1965 Sant Josep Parròquia Sant Josep. Girona. 52 cm alt Terra cuita. Escultura, Fundació Fita, Girona, 2008
1967 Marededéu. Parròquia Sant Josep. Girona. 125 cm alçada. Guix escaiola. Fita. Escultura, Fundació Fita, Girona, 2008
Tot i que més tardanes, més allunyades d’aquell moment creatiu que va representar la concepció del projecte i la seva construcció. Per mi, aquella, aquesta església, va representar un descobriment d’allò que en dèiem la modernitat. Aquella fàbrica de totxo emergint entremig dels horts, a l’altra banda de la via del carrilet de Sant Feliu, és un record que se m’ha convertit en inesborrable. Significa l’exaltació del descobriment d’un món nou: el de la modernitat. Modernitat, llavors volia dir simplicitat, autenticitat, veritat. I ara tot se m’ajunta. La meva adolescència, la meva joventut, la presència de l’amic que em va acollir i que ara em toca acomiadar. Aquí, precisament aquí.
No puc ni vull acabar aquestes meves paraules de comiat sense esmentar l’Àngela. També em va acollir en aquells anys tan llunyans. Acabava d’estrenar vida i casa i m’hi va rebre generosa. L’Àngela ha estat per en Fita una companya insubstituïble. Si alguna vegada en Fita ens podia inquietar, la seva salut, la seva solitud, no patíem perquè hi havia l’Àngela. I penso que aquell àngel de ferro que hi havia a Sarrià de Dalt, primer, i ara a Montjuïc, bé pot ser un símbol de la presència constant de l’Àngela en la vida d’en Fita.