Carta d’estiu 2021

Benvolgudes, benvolguts:

Fa poc, hem començat l’estiu. Desitjo que els sigui agradable malgrat les temperatures elevades, que el fan, a estones, bastant  incòmode. L’economia es comença a refer, la gent torna a circular; esperem que tots plegats ens n’anem sortint, especialment els qui estan en situació personal o familiar més crítica,  després d’aquest període de pandèmia tan inquietant  i encara no superat del tot.

L’última carta que els vaig enviar va ser a mitjan maig, acompanyant el nou número de la revista Qüestions de Vida Cristiana, dedicat a Epifanies de la finitud. Esperem que el plantejament general i els articles que n’hagin pogut llegir els hagin resultat interessants. Poder reflexionar amb una mica de calma, profunditat i llarg abast ajuda a sortir una estona de  les urgències punyents i de les presses atabaladores, i invita a veure la vida des d’una perspectiva més serena, sense que això signifiqui fugir d’una visió més o menys lúcida de les dificultats que ens volten.

Ja ha passat un mes des de la festa de la Pentecosta. Entre Pasqua i la Pentecosta els vam enviar l’enllaç a dos vídeos sobre la Resurrecció (un, sobre la resurrecció digital i la resurrecció cristiana, i un altre sobre la Resurrecció des de la mirada bíblica). De vegades concentrem tota l’atenció en la festa de la Pasqua, i no tenim prou en compte que el descobriment del Ressuscitat va suposar tot un període de dubtes, incerteses i dificultats de reconeixement per part dels deixebles. Tenir en compte tot aquest procés ens fa sentir-nos més propers a ells: ens invita a participar (com diu el teòleg Tomas Halik) en una Resurrecció contínua tal com participem d’una Creació contínua.

Som, ara, en el llarg període litúrgic dels diumenges després de Pentecosta, amb ressonàncies lluminoses d’estiu; és un període d’especial presència simbòlica de l’Esperit, tota una invitació a l’obertura espiritual, intel·lectual i social. Des de la Fundació, tot preparant el curs vinent, els desitgem unes bones festes de Sant Joan i de Sant Pere, tan nostres, i que durant aquest estiu se sentin inspirats i acompanyats, sense que les feixugueses de la meteorologia, del cansament i de la indiferència els aclaparin massa.

Ben cordialment,

David Jou
Presdident de la Fundació Joan Maragall

Carta de Pentacosta 2021

Benvolgudes amigues i benvolguts amics:

A començament de Setmana Santa els vam enviar una carta de salutació, en circumstàncies especialment inquietants per a tots, tot just començat el confinament per la pandèmia de la Covid 19. També els vam fer arribar unes reflexions i propostes molt oportunes sobre Cristianisme en temps de pandèmia, que ens va fer arribar el teòleg txec Tomás Halik -a qui hem sol·licitat que doni la conferència inaugural del curs 2020-2021, a mitjan octubre-, i un resum de les quals va ser publicat per La Vanguardiael diumenge 3 de maig.

Ja som a tocar de Pentecosta: com han passat els dies, i que durs han estat per a molts i que difícils seran encara! D’entre els dons de l’Esperit Sant, quina falta ens fan, especialment, saviesa, enteniment, ciència i fortalesa, per superar el millor possible aquestes circumstàncies i ajudar els qui n’han quedat més tocats que nosaltres!

Esperem que estiguin tan bé de salut i d’ànims com els sigui possible, segons el que els hagi tocat viure personalment i familiarment. En el cas que hagin patit alguna maltempsada especialment dolorosa, ho lamentem, els desitgem coratge i esperança, i els acompanyem des de l’esperit.

Han estat dos mesos excepcionals, socialment trasbalsadors, que donen per a moltes reflexions, de l’àmbit íntim –les experiències emocionals, intel·lectuals i espirituals d’aquest temps de confinament a casa mentre a fora s’expandia la malaltia i avançava la primavera: quin contrast!-, fins a les dimensions socials –el nombre de morts i de malalts, l’esforç de metges, infermers i cuidadors, el trontollar de l’economia, de l’educació, de les llibertats-, passant per l’àmbit religiós –temples tancats, cerimònies televisades des de temples coneguts però buits d’assistents i amb molt de públic des de casa, esforç assistencial, preguntes sobre Déu, la natura i la societat-, i les noves prestacions  de les xarxes informàtiques –videotelefonades, videoconferències, concerts, pel·lícules, entrevistes, visites virtuals a museus i ciutats, …: un desbordament, per als qui hi han tingut accés i s’hi han sentit interessats. Entre les reflexions molts diverses que han arribat d’arreu, esmentem un llibre imminent del Papa Francesc, La vida després de la pandèmia, que probablement els interessarà.

A la Fundació Joan Maragall, hem hagut de cancel·lar els actes públics anunciats i endarrerir, fins no sabem quan, els previstos, però hem continuat les activitats internes, per videotrobades –reunions de seminaris (patrimoni sacre, ciència i fe, història…), els tallers de lectura sobre el Blaquerna i el Llibre d’amic i d’amat de Ramon Llull i sobre els Quatre quartets de T. S. Eliot, preparació de publicacions…

Esperem que dintre de poc, al llarg d’aquest mes de juny, els Promotors puguin rebre un número de la revista Qüestions, un volum de la col·lecció Cristianisme i Cultura, amb un aplec de part dels articles publicats per Lluís Duch a la revista Qüestionsdurant molts anys, i un Quadern. Per a començaments d’octubre, tenim prevista la realització de l’Aula Joan Maragall –una de les activitats internes habituals de la Fundació, que aquest any serà impartida per la teòloga Lucía Ramon, de València, que farà una comparació del feminisme religiós i el feminisme laic–, i la conferència inaugural, a càrrec del teòleg txec Tomáš Halík.

Per la nostra banda els anirem mantenint informats com és habitual i a través d’uns vídeos, que hem anomenat “píndoles reflexives”, com el que els adjuntem a continuació, amb l’objectiu de mantenir el contacte i compartir la reflexió que la Fundació va portant a terme.

Anirem reprenent les activitats públiques al ritme i en les condicions que ho aconsellin les autoritats sanitàries i el discerniment de la prudència. Mentrestant, els desitgem que puguin anar recuperant el contacte directe amb la família i els amics, i amb la natura, en aquest moment tan exuberant en els jardins, els parcs, els boscos i els camps.

Ben cordialment,

David Jou
President

Carta de Setmana Santa 2020

Benvolgudes, benvolguts:

Des de la Fundació Joan Maragall, amb les activitats hivernades per confinament, i des de les circumstàncies sanitàries i econòmiques tan dures que estem vivint, els saludem ara que és a prop l’inici de la Setmana Santa.

Quina Quaresma tan dura per a tots plegats! Com tardarà encara la Pasqua de la salut i de la prosperitat, encara que ja sigui propera la Pasqua de la Resurrecció i de l’Esperit! Ens colpeix llegir notícies sobre tantes morts en solitud, sense la possibilitat d’acompanyament de cap persona estimada o propera; sobre tanta gent gran en residències en condicions extremes, amb cuidadors malalts i sense l’escalf de cap visita; sobre tanta gent que va perdent la feina. Que proper se’ns fa –pel als qui tinguin ganes o ocasió de pensar-hi– la desolació de l’abandonament del Divendres Sant, i la impotència dels acompanyants al peu de la Creu! Setmana Santa amb esglésies tancades, sense altra celebració que la que vulguem fer lliurement en el nostre pensament i el nostre cor, potser amb algun acompanyament televisat o compartit amb altres per xarxa.

Pensem en vostès. Desitgem que estiguin el millor possible, i que tinguin paciència, fortalesa i esperança per superar les adversitats que els puguin afligir. Fe i cultura –la combinació estudiosa i creativa de les quals és l’objectiu central de la Fundació– ens poden ajudar a relativitzar el jo, l’ara i l’aquí, aquests tres grans condicionants de l’experiència, i a tenir una serenitat més esperançada,  una espera menys amarada d’urgència i d’angoixa, i una espiritualitat més solidària.

Rebin des de la Fundació, una salutació cordial, malgrat l’actual encongiment dels ànims

 

David Jou, 
President

Carta d’estiu 2020

Benvolgudes promotores, benvolguts promotors, amigues, amics:

Ja ha passat un mes des del solstici d’estiu i la festa de Sant Joan. En aquelles dates, habitualment tan belles, vam viure el pic anual de la llum i una esperança tímida i expectant d’una baixada de la pandèmia. Els diversos rebrots recents, però, són un recordatori seriós i una alerta preocupant de la situació encara molt fràgil i inestable de tota la societat, en la salut i en l’economia, en les relacions humanes, en l’educació i la cultura, i una recomanació de prudència. Posem-hi totes les precaucions possibles i preguem per saber estar a l’alçada de la paciència, la serenitat, la generositat i l’esperança que calen i caldran en aquestes circumstàncies.

El 7 de juliol vam tenir la reunió anual del Patronat de la Fundació, en què fem balanç del  curs que acaba i projectes per al curs següent. Les activitats han quedat molt marcades per les situacions de confinament i les precaucions referents a tota mena d’actes públics, que han deixat en suspens els actes presencials. Hem acudit, doncs, com tantes altres entitats, als nous mitjans digitals i telemàtics de comunicació, fent mitjançant telereunions les sessions del patronat i dels diversos seminaris de la Fundació, i dels Tallers de Lectura, que aquest any han estat dedicats al Blanquerna i l’Amic i l’Amat de Ramon Llull i als Quatre quartets de T. S. Eliot. També hem continuat les publicacions, amb un nou número de la revista Qüestions, dedicat a Les reconciliacions, un nou llibre de la col·lecció Cristianisme i Cultura, Parlar de Déu, parlar de l’home, un aplec d’articles de l’antropòleg i monjo de Montserrat Lluís Duch, traspassat l’any passat, i un nou Quadern, Trenta poemes sobre el Parenostre i els Salms, amb alguns poemes meus.

Intentarem reprendre les activitats presencials, restringides en aforament però potenciades en paral·lel amb la connexió a distància per ordinador, amb activitats com ara la sessió inaugural del curs, en què comptem amb la participació del conegut teòleg i activista cultural Tomáš Halík, de Praga; amb l’Aula Joan Maragall, que enguany impartirà la teòloga valenciana Lucía Ramón sobre el tema Feministas agnósticas y feministas cristianas: un diálogo inexplorado; amb un taller de lectura sobre el Nabí de Josep Carner, dirigit per Jaume Subirana i, tan bon punt sigui possible, amb l’acte Tres pregàries: el Parenostre cristià, la Shemoneh Esreh jueva, l’Al-Fàtiha musulmana,  una sessió en què ens seran presentades breument i comparativament tres grans pregàries del cristianisme, el judaisme i l’islam, com a obertura a camins espirituals transitats per milions de persones però que, tenint-los tan a prop, desconeixem tant.

Altres activitats de la Fundació al llarg del curs vinent tindran com a fil conductor el que hem anomenat, simbòlicament i amb afany de síntesi, el Tríptic de la pandèmia: la mort en solitud, el temple buit, la natura desbordada. Volem reflexionar sobre el que ens està passant, des de la perspectiva de l’humanisme cristià en diàleg amb les vicissituds, problemes i esperances del món contemporani, aprofundint en tres grans aspectes: el significat i les circumstàncies –mèdiques, legals, socials¬– de la mort i com la seva consideració il·lumina aspectes de la vida; les fronteres obertes de la religiositat, des de les inquietuds individuals de l’espiritualitat fins a la solidaritat i la celebració comunitària; i la relació entre els humans i una naturalesa que ens desborda amb el virus o que desbordem amb la tecnologia, des de les greus incerteses ecològiques fins a les possibilitats prometedores i inquietants de la intel·ligència artificial. De fet, aquestes qüestions són tres eixos de l’humanisme de sempre, però intensificades per la incertesa, la urgència i la magnitud d’algunes preocupacions d’avui: la reflexió sobre què som –antropològicament, religiosament–, on anem i on voldríem anar –socialment, políticament–, i què fem i podem fer per anar-hi –tecnològicament, culturalment, èticament.

Aprofito per agrair-los el seu interès, i per desitjar-los uns dies agradables amb la família, un repòs –si pot ser– de les tensions i neguits, una combinació agradable d’entreteniment i de reflexió,  i un pensament per als qui ho estan passant malament i un agraïment vital per allò de bo que ens pugui passar.

David Jou
President de la Fundació Joan Maragall

 

Carta de tardor 2020

Benvolgudes amigues/benvolguts amics:

Ja som a finals d’octubre. S’acosta Tots Sants i el dia dels morts: una invitació, com cada any, a un moment de contemplació, d’intimitat, de record, de mirada serena a la natura que decau i que es prepara per al repòs hivernal. Aquest any, però, les circumstàncies agiten els esperits i ens allunyen de la serenitat anhelada. Moments d’un enfonsament econòmic tan gran i de tantes incerteses, especialment en els camps sanitari, econòmic, assistencial, cultural, inviten a pensar en els damnificats de primera línia –difunts, malalts, gent que ha perdut la feina– i en les persones amb responsabilitats públiques –polítics, epidemiòlegs, metges, infermers, personal de residències de gent gran, i mestres– per la feixuguesa de les seves obligacions. Convé tenir-los presents en el pensament, en la pregària i en les possibilitats d’ajut que estiguin a les nostres mans.

També em sembla oportú evocar tres difunts recents del nostre àmbit religiós: el bisbe Pere Casaldàliga –llunyà en l’espai però no en l’esperit–, el pare Manel, i el monjo i historiador Hilari Raguer. Són tres personalitats molt diferents, tres testimonis de lluita perseverant contra la injustícia o l’adversitat que, sense rendir-se, han trobat en el cristianisme una energia i una esperança que han il·luminat amb un sentit més profund i expansiu la seva acció. En un moment en què ens cal vigor, tenacitat i generositat, és bo tenir-los presents.

Celebrem la publicació de l’encíclica Fratelli tutti, del papa Francesc, el 3 d’octubre. Començar l’encíclica evocant la trobada de Sant Francesc amb el Soldà d’Egipte, fa vuit-cents anys, i la trobada del papa Francesc amb el Gran Imam del Caire a Abu Dabi, el febrer d’aquest any, resulta tot un manifest pràctic en favor del diàleg interreligiós, de la trobada intercultural, i de la construcció de pau i de justícia, on tots som cridats. Més que qualsevol nou desenvolupament tecnològic, el que més necessitem és aliment, salut, cultura, pau i justícia. Els invito a llegir l’encíclica, que desprèn energia. Des de la Fundació, procurarem estudiar-la i comentar-la, en el context de l’actualitat i en la perspectiva del conjunt tan ric de la Doctrina Social de l’Església.

En aquesta línia de construcció de la pau, també convé recordar el setanta-cinquè aniversari de la fundació de l’Organització de les Nacions Unides, celebrat el 24 d’octubre. En la nostra època de globalització semblaria lògic que organitzacions d’abast mundial com aquesta fossin reforçades, en cerca d’una governança global més justa. Dissortadament, no és així, i l’ONU passa per mals moments. Em sembla oportú llegir i considerar la llista dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de l’ONU per al 2030. Comparar-la amb les propostes genèriques expressades en les encícliques socials de l’Església resulta interessant. Rere l’aparença administrativa de la llista bateguen aspiracions molt vives de la humanitat, com passa també amb la Declaració dels Drets Humans del 1948. Aquella Declaració, aquests Objectius, constitueixen un bon element de conversa entre esperances laiques i esperances creients, que seria interessant de considerar en aquests temps tan freturosos d’esperances.

Pel que fa a la Fundació, el 19 d’octubre va tenir lloc, a l’Aula Magna del Seminari Diocesà de Barcelona, la inauguració del nostre curs 2020 – 2021. Ens va acompanyar el bisbe auxiliar Sergi Gordo. Aquest any, vam sol·licitar la conferència inaugural a Tomáš Halík, un dels teòlegs i intel·lectuals txecs internacionalment més reconeguts d’Europa que, per les seves contribucions al diàleg interreligiós i amb els allunyats de la religió, i per la seva defensa dels drets humans i de la llibertat religiosa, ha rebut un gran nombre de reconeixements internacionals. Ha publicat molts llibres, s’expressa amb claredat, pensa amb profunditat, escriu amb agilitat. Recomanem que escoltin o llegeixin la seva conferència, substanciosa i ben estructurada, titulada Llegint els signes del temps, que els hi oferim en aquest mateix neswletter amb el vídeo subtitulat en català o que poden trobar al lloc web de la Fundació també en text.

En la seva conferència, Halík expressa la frustració, cansament, impotència, desengany i por de molta gent . Les seguretats vacil·len, la confusió i l’opacitat neguitegen. La proposta de Halík és confiar, donar una altra oportunitat al cristianisme, insistir més en la idea positiva de “moment axial” –caracteritzat per globalització i la fusió i connexió de cultures– que en els aspectes negatius de la idea de “crisi”, reflexionar sobre l’experiència històrica d’Europa, imaginar una nova teologia de la història contemporània. En aquesta perspectiva, Halík es refereix a la tarda de la fe, “moment d´un viatge espiritual, la baixada a les profunditats, el moment adequat per al desenvolupament de la vida espiritual. La tasca de la tarda de la vida és assolir la maduresa; és un camí cap a la saviesa vespertina”. Les seves propostes resulten ben properes a una institució com la nostra.

Desitgem que tinguin una tardor el més rica i serena possible, dintre de l’entorn tempestuós en què probablement ens continuarem movent. Crec que els textos a què m’he referit en aquesta carta –Encíclica del papa Francesc, Objectius del Desenvolupament Sostenible de l’ONU, conferència de Tomáš Halík– els poden fer una bona companyia i encoratjar-los en moments de desànim.

 

 

Carta de Nadal 2020

Amigues, amics:

Nadal i la constel·lació de festes que l’acompanyen ja són a tocar, més incertes que mai. Els problemes relacionats amb les possibilitats de reunions familiars són, vistos a gran escala, ben petits: ja hi haurà altres ocasions de trobar-se. Però a la pràctica, quan enfoquem la visió en la vida real, constatem quina importància tenen aquestes trobades, el seu caliu de proximitat i de vida. Any rere any, representen una fita ben particular, no tan sols en si mateixes i pels que hi són presents, sinó també per la memòria d’altres anys i per les ombres vives dels absents, siguin llunyans o  difunts. Els desitgem que totes aquestes complexitats càlides –no mancades, de vegades, d’espines doloroses de nostàlgies o d’incomprensions– els siguin tan generoses en íntima riquesa com sigui possible en les circumstàncies en què vostès es trobin.

L’any que deixem enrere, quina devastació ha portat! Difunts, endeutaments, atur, empreses tancades, projectes truncats, viatges anul·lats, trobades que s’han anat posposant fins no sabem quan, … Sembla, en canvi, que la guerra, l’odi, la repressió i la polèmica tinguin més bona salut que nosaltres: no cessen mai, no es cansen mai, troben vigor i combustible on nosaltres trobem neguit i aclaparament. Dit això, amb quines esperances començarem l’any? Les vacunes –i l’esplèndid esforç internacional, incessant, frenètic, de milers de persones intentant comprendre la malaltia i aportar-hi remei–, els acords econòmics de la Unió Europea per ajudar a mitigar els efectes de la pandèmia més o menys solidàriament entre els diversos estats membres, i el canvi imminent de president als Estats Units –aportant una mica més de reflexió i de voluntat d’entesa a un món tan necessitat de més apropaments i converses–, són tres referències valuoses, però totes elles incertes. Caldrà resistir, saber esperar, esforçar-se a ajudar, i intentar pregar, tan a fons com es pugui.

I caldrà, també, preguntar-se per quina mena d’energia, de consol o d’esperança trobem en la nostra experiència religiosa. Des de la Fundació, no podem obviar aquesta qüestió. Com hem viscut aquesta experiència? Què ens ha aportat? La minva forçada del culte, la relativa invisibilitat de la resposta religiosa a escala pública –en comparació amb el protagonisme gairebé teatral que havia tingut en epidèmies i desastres d’altres èpoques–, pot resultar una mica desconcertant o decebedora. Ara bé, quantes qüestions ètiques, psicològiques, espirituals, sociològiques i filosòfiques s’han plantejat agudament durant aquest temps, i quina presència hi pot tenir la reflexió religiosa! I l’esperança religiosa més profunda, com pot acompanyar en el destret quan totes les altres esperances ja no tenen res a dir!

Els Promotors ja deuen haver rebut el volum de reflexions Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció, de Dag Hammarskjöld, que hem publicat recentment a la Fundació i que es trobarà disponible a les llibreries del país a partir de la segona quinzena de gener. Els resultarà sorprenent que un polític –secretari general de l’ONU entre 1953 i 1961– es plantegi de forma sostinguda i amb tanta frescor i passió temes tan espirituals, tan poètics, tan existencials. També els pot acompanyar el conjunt de quatre vídeos Lectures de Fratelli tutti, que trobaran a la pàgina web de la Fundació: quatre visions des de perspectives diferents, focus encreuats que els aportaran idees i suggeriments. Val la pena llegir l’encíclica pausadament, com una forma enèrgica, espiritual i estructurada de parlar d’esperances ben profundes, en les quals cal perseverar.

La sacsejada de la pandèmia també ha afectat la Fundació. Com tantes altres entitats, la situació econòmica que travessem és molt complicada, i posa en risc la continuïtat mateixa de la Fundació. L’any 2021 haurem de reduir molt les activitats i les publicacions, segons els condicionants econòmics que ens imposa la minva dràstica de subvencions i ajuts. Hi posarem tant d’esforç, tanta voluntat, tant de sacrifici i tanta imaginació com podrem, per tal de superar aquestes dificultats. No cal dir que si algú de vostès està en condicions de fer un donatiu , li n’estarem molt agraïts. Som conscients que arreu hi ha necessitats i que les disponibilitats són més limitades del que la bona voluntat voldria.

Reitero els millors desigs per a tots vostès de part de la Fundació en la proximitat de Nadal, i els saludo cordialment

David Jou

Carta de Quaresma 2020

Benvolgudes amigues/benvolguts amics:

Estem vivint, en diversos aspectes, una molt llarga i feixuga Quaresma existencial, social, econòmica, bastant més exigent que la Quaresma usual: més llarga, més incerta, més dura, perquè ens fa privar-nos de coses més valuoses que una menja concreta: d’unes companyies, d’unes converses, d’uns bescanvis que contribuïen al nostre sentit, al nostre benestar de cor i d’esperit.

Quan em posava a escriure’ls aquesta carta, m’han vingut a la ment, espontàniament i de sobte, una frase i una imatge.  La frase ha estat: “Els trobem a faltar”. Crec que aquesta idea és la més estesa en la societat d’avui. Tots trobem a faltar alguna presència, alguna companyia, algun àmbit de trobada, una falta que en alguns casos pot ser molt dolorosa. També nosaltres, com a Fundació, trobem a faltar el públic que ens acompanyava. Intentem mantenir-hi la relació tant com podem, a través dels mitjans telemàtics que ens són accessibles. De tant en tant, els anem enviant vídeos breus, píndoles reflexives, sobre diversos aspectes del que anem vivint –i que esperem que els puguin acompanyar uns minuts i ser-los útils com a estímul–, però com més ho fem més ens adonem de la importància de la presència de vostès, del caliu humà directe, de les activitats presencials com a marc de trobada i de conversa entre vostès i nosaltres i entre vostès mateixos. Teixir trobades i companyies és un dels aspectes més agradables i encoratjadors de moltes Fundacions, i també, és clar, de la nostra.

La imatge que m’ha vingut a la ment, junt amb la frase que els esmentava al començament, ha estat la d’una taula llarga i buida, un altre referent que ens toca a tots de prop. Una taula ben parada, a l’espera dels comensals –familiars, amics–, quin àmbit de vida, d’humanitat, de civilització és! I quantes taules estan buides, avui, en cases, en restaurants, esperant els comensals que els donin vida, que les facin complir la seva funció d’aplegar i d’oferir!. I així com un bon menjar compartit és un àmbit de civilització, també ho és la proposta quaresmal de dejuni o d’abstinència, una ocasió de practicar l’autodomini, de reflexionar sobre l’escassedat, les privacions i els límits. Autodomini, sobrietat, consciència dels límits, com es troben a faltar quan es parla de la crisi social i ambiental! És difícil entendre perquè aquestes propostes han estat ridiculitzades i menystingudes, quan tenen tant de sentit humà i espiritual. Potser perquè les havíem anat deixant esllanguir com simples tradicions convencionals buides de sentit i d’esperit.

Precisament fa poc que hem publicat el número 267-268 de la revista Qüestions, titulat “Cristianisme contracultural”. Massa acostumats a veure el cristianisme com un element de tradició cultural, més aviat fatigat i no gaire ric en noves energies, és oportú –encara que sorprenent– considerar-lo des de la perspectiva de la contracultura. L’anomenada contracultura intenta inquietar la cultura establerta, desvetllar la cultura adormida, sacsejar la cultura anquilosada, desbordar la cultura restrictiva, provocar la cultura amansida. Així va ser el cristianisme dels apòstols, de sant Pau, dels primers cristians. I quan voldríem que el cristianisme fos ferment, llevat, sal, llum, energia, no va malament acudir als seus aspectes més inquietants per a la cultura convencional: els últims seran els primers, qui vulgui ser el primer que sigui el servidor de tots, la set vora el pou de la samaritana, les benaurances i les paràboles, la passió i la resurrecció.

Entre les sorpreses que poden donar les experiències espirituals, hem publicat, també, el llibre Fites. Dietari espiritual d’un home d’acció, de Dag Hammarskjöld, que fou Secretari general de l’ONU entre 1953 i 1961 i que morí en acte de servei en un accident d’aviació al Congo. Les seves breus notes gairebé diàries, moltes d’elles d’una vibrant dimensió espiritual, sovint introspectives, tenen en ocasions una gran força poètica, que difícilment imaginem en un polític, tan sovint aclaparat per l’acció extenuant de les lluites quotidianes.

Aprofitem per a enviar-los un altre vídeo, inspirat en tres metàfores ben suggeridores que ha emprat Gabriel Magalhaes –autor portuguès que sovint publica a La Vanguardia, i que va ser el ponent de l’Aula Joan Maragall de 2016 i amic i col·laborador nostre-: l’experiència religiosa com a mirall que ens reflecteix i ens  revela una mica què som, com a casa on habitem i on acollim, i com a illa del tresor que ens invita a una aventura permanent.

Des de la Fundació els desitgem que aquest temps quaresmal, en què la privació és expectativa d’esperança i en què els dies s’allarguen, la natura es desperta i es comença a respirar la primavera fins i tot abans de la seva arribada, els sigui un temps de reflexió pausada i serena, i pugui posar una mica de pau en els seus neguits i dolors.

David Jou